:
Divendres al vespre una bona colla ens vam aplegar al Monestir de les Carmelites de Mataró per conèixer el documental-entrevista a la recentment finada Cristina Kaufmann (aquí part dels seus escrits) produït per Eulogos Media i portat a terme per Francesc Grané amb el seu germà Joan. El treball és excepcional. Ho és, especialment, per la profunditat i l'autoritat amb que parla la germana Cristina, amb unes imatges enregistrades fa deu anys. Tot el que diu, amb una naturalitat extraordinària, remet a anys i estones de silenci, de reflexió, de pregària, de molt saber acumulat que, no com els blocaires, guardava dins seu. Tot el que diu val la pena. Però vull posar un exemple. En el moment de l'entrevista, ETA havia matat Fernando Múgica. El seu germà, actualment Defensor del Poble, havia dit que "no perdonava" els assassins. Kaufmann dóna una lliçó magistral, posant-se en el lloc de l'autor de la frase, comprenent la ràbia i el desig de venjança, que és humà i comprensible. Però indicant que un dia, després de temps, només el podrà salvar el perdó. I que el perdó és un procés personal, sovint lent i difícil, al que també cal donar el seu temps. Esperar-lo sempre millor que no pas negar-lo.
Divendres al vespre una bona colla ens vam aplegar al Monestir de les Carmelites de Mataró per conèixer el documental-entrevista a la recentment finada Cristina Kaufmann (aquí part dels seus escrits) produït per Eulogos Media i portat a terme per Francesc Grané amb el seu germà Joan. El treball és excepcional. Ho és, especialment, per la profunditat i l'autoritat amb que parla la germana Cristina, amb unes imatges enregistrades fa deu anys. Tot el que diu, amb una naturalitat extraordinària, remet a anys i estones de silenci, de reflexió, de pregària, de molt saber acumulat que, no com els blocaires, guardava dins seu. Tot el que diu val la pena. Però vull posar un exemple. En el moment de l'entrevista, ETA havia matat Fernando Múgica. El seu germà, actualment Defensor del Poble, havia dit que "no perdonava" els assassins. Kaufmann dóna una lliçó magistral, posant-se en el lloc de l'autor de la frase, comprenent la ràbia i el desig de venjança, que és humà i comprensible. Però indicant que un dia, després de temps, només el podrà salvar el perdó. I que el perdó és un procés personal, sovint lent i difícil, al que també cal donar el seu temps. Esperar-lo sempre millor que no pas negar-lo.
:
Però també val la pena, aquesta pel·lícula de trenta minuts, per la seva exquisida producció. Per la manera com es filma, per les imatges del convent, pels peus que caminen, les mans que s'agafen, l'ombra dels passos, ara sol, ara junts. "De fet", diu el director, "el que tenim en comú és que estem sols". I potser aquest reconeixement és el que ens mostra amb més força la idea de l'Altre. La imatge recorrent del film és les llums d'uns cotxes avançant en una carretera més o menys congestionada, un dia al vespre. "M'ha semblat que era la manera de dir ara això que llegirem per Advent, que 'un poble avança en les tenebres'", va dir Grané. Em va semblar genial. Més aviat, la imatge d'una carretera plena remet a la mandra d'un diumenge a la tarda, a la mala llet d'un dia qualsevol al matí. Però, en aquesta tasca de refer el llenguatge religiós, de la recerca de noves metàfores comprensibles (o acceptables), crec que és genial per dir allò que fa milers d'anys s'està dient: que aquests llums que avancen en la fosca, de fet, no són pas els fanals del cotxe, que som tots plegats, amb les nostres solituds i angoixes, que desitgem amb tot el nostre cor il·luminar-les de nou, sentir-nos projectats per la felicitat de veres.
:
Només una darrera reflexió. Com va passar quan Kaufmann, fa més de vint anys, sortí a la televisió, el documental és apte per laics, per entendre'ns. Deixeu estar durant mitja hora si creieu o no creieu en res, no és d'això del que tracta, o no exactament. Ni de sentències ni certeses. Tracta de la sensibilitat, digem, de la llum de dins, d'allò que veritablement importa a cadascú, sigui el que sigui. I veureu com ens assemblem més, a banda de semblar-nos en la solitud. A la sortida, així ho sentia d'una persona que reconeixia sentir-se lluny de l'Església i del món creient. De nou, pels sentits, pel bes, de nou l'amor.
:
La calma - II
:
Montilla, amb l'abat de Montserrat, fa pocs mesos.
:
Montilla, amb l'abat de Montserrat, fa pocs mesos.
:
"La izquierda tiende mucho a menospreciar el papel de la Iglesia, a no tener política respecto a la iglesia. Ha tenido muchas veces una política de negación de una realidad que existe. I yo siempre digo, no, con la Iglesia no, cuidado. (...)"
:
"Recuerdo una anécdota. La inauguración de una iglesia en el barrio de San Ildefonso con el cardenal Jubany. Nos invitaron. Yo creo que hay que ir, aunque sólo sea por cortesía, por educación. Y voy como alcalde, acompañado por el concejal de barrio, que era un dirigente sindicat de la UGT muy poco dado a ir a misa. Pero si iba el alcalde, pues ésl, claro. Pero su sorpresa fue cuando vo que allí había mucha gente. Y me dice: '!Y son de los nuestros!' Y yo: 'Pues sí. Claro'. (...)"
:
"Además, valores fundamentales como la justicia social y la solidaridad son valores cristianos."
:
Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, pp. 64, 65, 67.
:
Hola:
ResponEliminaEs veritat el que m´han explicat que el senyor Montilla es molt religios ? socialcristià? aquesta ideologia dona per molt peró a Ctalunya esta dins de UDC i de PPC , pot un partit que vota si a les bode s gay i a treure diners a l´esglesia definir-se com a socialcrsitià ? no ho es també la CSU de Baviera i es conservadora? Jo per exemple soc socialcristià per estic mès a l´orbita de ciu o ppc, aquesta ideologia es transversal? quin embolic , como ho farà Montilla Ctalunya social peró atea?.
- Garmir,
ResponEliminaNo sé quines són les crrences del senyor Montilla en el terreny religiós, però sí sé el que en pensa, i és molt respectuós.
T'adverteixo que es pot ser cristià i de dretes, i d'esquerres, i de centre: ser cristià és conseqüència d'un encontre personal amb Jesucrist, no té res a veure amb les ideologies. Ni tan sols en les opinions episcopals. I molt menys (més aviat a vegades m'ho semblen molt poc, de cristianes) amb les cerrences dels que usen l'adjectiu "cristià" per definir-se políticament.
Montilla no vol cap Catalunya atea, sinó tal com és: plural, on la religió és una creença de cadascú i un llegat de la nostra cultura.