:
Aquest matí m'he assabentat de la mort de Cristina Kaufmann, la carmelita que havia estat priora del convent mataroní (a la foto) i que, malgrat la seva condició de monja de clausura, havia tingut una discreta però eficaç presència pública. Estic pensant en els anys vuitanta, en el que Kaufmann es mostrava partidària (si no recordo malament) de la versió més oberta de la manera d'entendre el Carmel femení front als aires conservadors que tot just començaven a bufar. També va ser molt sonada, impactant, la seva presència aleshores en un programa d'entrevistes en horari de màxima audiència a TVE, reivindicant la vida espiritual (no a reclusió, sinó una altra mirada sobre les coses i les persones). També ha publicat alguns llibres, un d'ells de poesia, recollint els seus poemes escrits en la llengua original, és a dir, tant en alemany, com en català, com en castellà o francès.:
Fa poc, se'ns va acudir als de l'ACO de Mataró (suposo que ho puc dir) que protagonitzés el proper sopar-debat (un acte obert que fem cada any, amb altres entitats). Pel que sé, ella volia parlar del zen. Em va entusiasmar la idea. Primer, perquè significaria la seva reaparició pública. En segon lloc, perquè, contra la tendència de molts cristians progres de tractar sempre temes molt mundans (del món com va, vull dir), optàvem per fer una mirada a l'interior, o des de l'interior. I, en tercer lloc, perquè, així com en altres dècades les idees emergents per les quals calia primar diàleg dels cristians eren unes altres, crec que ara, com he dit altres vegades, passa sovint per les vies alternatives de la recerca espiritual, tant en boga. La seva malaltia, però, ha truncat el projecte per sempre més.
:
Elle ne dit rien-
les tuiles écouteront
pour longtemps
le secret des grans vents
de l'air azur d'eté
reclos dans de petit
coeur de pierre.
:
(No diu res- / les teules escoltaran / per molt temps / el secret dels grans vents / de l'aire blau / reclòs en el diminut cor / que per sempre dorm).
:
Crhistine Kaufmann, "L'hirondelle - L'oreneta" (fragment) a ...Aunque de noche, Ed. Monestir de la Immaculada Concepció - Carmelites Descalces, Mataró, 1989, pp. 76-77.
:Els nans de Pinter - i III
:
:"Otel·lo, Macbeth i Lear són homes amb unes grans virtuts que, per culpa de la seva superficialitat, es converteixen en defectes. Entens què vull dir?. Otel·lo està gelós per un excés d'amor. Però fixa-t'hi. Només va estar enamorat mentre el seu amor no estava destorbat per la necessitat d¡'explicar-lo. L'extrema magnanimitat de lear inicia el daltabaix. El problema real de Macbeth era que tenia la seva dona en massa bon concepte. El problema d'aquesta gent és que es neguen a reconèixer els seus propis límits territorials (...) La gràcia de Shakespeare és que no mesurava l'home segons la idea ni et donava pronòstics segurs amb relació al resultat (...) I repto a qui digui que veia el bé i el mal com a abstraccions. (...) Si no tinguéssim punts de referència, l'experiència es perdria."
Harold Pinter, Els nans, Ed. Columna, Barcelona, 2005 (trad. Marta Pera), pp. 156, 158. Il·lustració: "El Rei Lear plorant sobre el cadàver de Cordelia"; de James Barry (1786-1788), a la Tate Gallery de Londres.
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada