Josep Guinovart, Cap i Camp (1989).
:
Gràcies a la itinerància de les exposicions de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, hem pogut veure a diversos indrets (ara a Mataró) l'exposició de gravats de Josep Guinovart, la majoria d'ells corresponents als anys vuitanta. La crítica ja ha destacat el valor intrínsec d'aquesta tria, la seva originalitat i, per tant, la importància dels gravats per acabar de fer una arrodonida idea del que ens proposa un dels millors artistes catalans, com passa quan altres grans artistes s'han acostat a aquesta tècnica (ho vam veure fa poc amb Rembrandt). Especialment se'ns convida a veure'n la part més reflexiva. Jo m'hi apunto.
:
Josep Guinovart, Terra i espais (1989)
:
I el primer que veig és una manera de reflexionar, diem-ne, dialèctica. Ho és cromàticament, on predomina el característic blau de Guinovart (motiu d'una altra recent exposició), el blau de l'aigua, del cel, de les finestres, d'allò que flueix amb l'aire, també el blau del sexe i del desig (p. ex: sèries Figueres , de 1989, o Llaucets, de 2004, o la peça La joie de vivre, de 1997), en diàleg amb els colors terrosos, l'ocre dels deserts i el marró del fang (p. ex: sèrie Fang, de 1982), els llots de la misèria i de la suor, el fang de l'esquitx i la protesta, la solidesa de les pedres, pedres de terra i memòria, el roig de la sang vessada. La dialèctica s'estén en el terreny conceptual, també, on Guinovart sembla dir-nos que les coses, els objectes, les imatges, no les podem entendre sense reformular-les. Com si haguéssim de prescindir un moment d'aquella proesa del cervell que associa en dècimes de segon l'objecte amb una idea per estalviar-nos feina ja registrada. Feu la prova: en la penombra, per exemple, les coses no sabem massa què són i el cervell envia diverses imatges per classificar-ho. Reformular els objectes vol dir aturar-se un moment a fer la guitza al cervell. I, dit amb títols dels gravats, representarem els objectes Com la muntanya (1982) i veurem unes peces que són alhora Pedres i dents (1982).
Josep Guinovart, Terra i espais (1989):
I el primer que veig és una manera de reflexionar, diem-ne, dialèctica. Ho és cromàticament, on predomina el característic blau de Guinovart (motiu d'una altra recent exposició), el blau de l'aigua, del cel, de les finestres, d'allò que flueix amb l'aire, també el blau del sexe i del desig (p. ex: sèries Figueres , de 1989, o Llaucets, de 2004, o la peça La joie de vivre, de 1997), en diàleg amb els colors terrosos, l'ocre dels deserts i el marró del fang (p. ex: sèrie Fang, de 1982), els llots de la misèria i de la suor, el fang de l'esquitx i la protesta, la solidesa de les pedres, pedres de terra i memòria, el roig de la sang vessada. La dialèctica s'estén en el terreny conceptual, també, on Guinovart sembla dir-nos que les coses, els objectes, les imatges, no les podem entendre sense reformular-les. Com si haguéssim de prescindir un moment d'aquella proesa del cervell que associa en dècimes de segon l'objecte amb una idea per estalviar-nos feina ja registrada. Feu la prova: en la penombra, per exemple, les coses no sabem massa què són i el cervell envia diverses imatges per classificar-ho. Reformular els objectes vol dir aturar-se un moment a fer la guitza al cervell. I, dit amb títols dels gravats, representarem els objectes Com la muntanya (1982) i veurem unes peces que són alhora Pedres i dents (1982).
:
Josep Guinovart, Joc a terra (1982)
:
I tot això, on porta? Crec que a l'antiquíssima saviesa de contemplar els objectes, d'anar-los donant nom, de refer-los, de fer-los vinculants amb la vida i fer que entre ells i nosaltres apareixi quelcom nou. Com mostra el gravat Cal i ritme (1982), la vida és feta de matèria i de moviment (o de fang i alè de Déu, que diria el Gènesi), i el lloc de l'artista, segurament, deu ser aquell que pot captar el moment que aquest misteriós procés es posa en marxa.
Josep Guinovart, Joc a terra (1982):
I tot això, on porta? Crec que a l'antiquíssima saviesa de contemplar els objectes, d'anar-los donant nom, de refer-los, de fer-los vinculants amb la vida i fer que entre ells i nosaltres apareixi quelcom nou. Com mostra el gravat Cal i ritme (1982), la vida és feta de matèria i de moviment (o de fang i alè de Déu, que diria el Gènesi), i el lloc de l'artista, segurament, deu ser aquell que pot captar el moment que aquest misteriós procés es posa en marxa.
- * Article a la revista Valors (gener 2007)
- L'exposició Guinovart. Terra i memòria és oberta fins el 28 de gener al Museu de Mataró (Carreró, 17-19. Mataró).
- Crítica de Pere Pascual a capgros.com.
:
Sempre recomanable Guinovart... T'aconsello, us aconsello, que visiteu la Fundació Tharrats a Can Comas, a Pineda de Mar.
ResponEliminaAra hi ha una selecció de litografies molt interessant de Guinovart, Tàpies, Ponç, etc ...
L'espai, que està força més abandonat del que mereix, i força menys publicitat del que caldria, té peces molt molt interessant.
Del que dius sobre el blau: és molt curiós observar les "casualitats", els punts en comú, que hi ha entre Guinovart i Antoni Clavé.
- Albert,
ResponEliminaGràcies per les teves aportacions. I pels suggeriments respecte a les similituds amb Clavé i a visitar aquest centre de Pineda. A veure si m'hi convida el futur alcalde. :)
Sigui qui sigui el nou alcalde, espero que miri més per la Cultura a Pineda.
ResponEliminaPer dir que patim un greu retràs cultural (de veritat, l'anàlisi de la vida cultural a Pineda espanta), he rebut insults per tot arreu.
Pineda cada dia es més una ciutat dormitori. Això només ho pot salvar la cultura, que és la que dóna vida a una societat.
Naturalment, parlo de cultura com a forma de vida, i no com a concepte elitísta.
Bé... ja m'estic posant trascendental...
- Albert
ResponEliminaHo comentaré amb en Xavier, ara ja en sèrio.
Una abraçada,