La història emergent | Post post

La història emergent
:

:

Aquests dies Mataró viu un parell de notícies interessants quant a l'arqueologia, a rel de les troballes d'un forn de ceràmica del segle XVIII en una obra privada del Caminet i d'una columna romana al subsòl de la basílica de Santa Maria, just a l'inici dels treballs, de manera que obre una gran expectativa del que hi pot haver al punt més alt de l'antiga ciutat d'Iluro. Com no pot ser de cap altra manera, el Govern municipal s'ha implicat en la protecció i recerca dels elements de la nostra arqueologia, aquest tros d'història que emergeix i que ens dóna alguna resposta (i ens obre moltes preguntes) sobre el nostre passat. En ambdós casos, caldrà posar-se d'acord amb la propietat per a la conservació de les restes. És una oportunitat que no podem desaprofitar.

:
Post post
:
Calvo Serraller i Llovet.
:

El temps en què la meva generació ens hem trobat (més o menys a gust) se n'ha dit postmodernitat, concepte avui en revisió i sense massa alternativa, segurament pel caràcter eclèctic, feble, de la proposta postmoderna (en la seva feblesa hi ha la força?). Confesso que em sento deutor d'aquest pensament (i de la seva producció literària, artística, filosòfica, política...), que m'ha influït força i que, segurament, m'ha ajudar a una manera de ser en les meves militàncies. Heus ací dues afirmacions que han caigut recentment a les meves mans, una més descriptiva, que pertany a un breu tractat sobre l'art contemporani, l'altra més crítica, enmig d'un article sobre l'òpera avui. I de dos grans erudits espanyols.

Hablamos de arte "postmoderno", no porque hayamos dejado de ser modernos, sino justo por lo contrario, porque, sintiéndose mayoritariamente todo el cuerpo social moderno, ya no queda nada por modernizar; esto es: nos aceptamos tal y como somos. Otra cosa es, desde luego, el valorar lo que puede ocurrir, desde un punto de vista cultural, con esta conciencia generalizada de moderna autosatisfacción, pero eso mismo es o que ahora nos toca vivir y averiguar.

:

Francisco Calvo Serraller, El arte contemporáneo, Ed. Taurus, Madrid, 2001, p. 277

: Un dels darrers muntatges de Calixto Bieito d'una òpera de Mozart.

Los mecanismos inherentes a la postmodernidad en la que nos hallamos atrapados, tienden a eliminar la denidad de lo histórico y a entorpecer el desplazamiento a categorías intelectuales de otros tiempos, siempre en favor de una visión plana, anacrónica y desarraigada de lo histórico en cualquiea de sus formas. Un presente "líquido" cada vez más delavazado, desinhibido y proclive a cualquier estupidez, se abre camino a pasos agigantados, desplazando cada día con mayor eficacia la antigua posibilidad de los receptores de vincularse a un hecho artístico (o político, o religioso, o lo que sea) con las armas de la inteligencia y una memoria elaborada, sabia y capaz de desentrañar la esencia de cualquier forma de pasado.

:

Jordi Llovet, "Espectáculo y postmodernidad", El País, 18.2.2007

: