dijous, de novembre 25, 2004

Kundera als dinou anys

kundera

Devia tenir divuit o dinou anys que vaig llegir La insostenible lleugeresa del ser. Devia ser el segon o tercer que llegia de Milan Kundera, amb qui m'havia estrenat l'estiu de 1986 (ho recordo molt bé) amb La vida está en otra parte (Ed. Seix Barral, Barcelona, 1985) i L'art de la novel·la (Ed. Destino, Barcelona, 1987, que enguany podria reeditar-se amb motiu del Quixot, qui l'inspira), que em van entusiasmar. Kundera, ara, me'l miro amb una mica de nostàlgia, com una fructífera lectura de joventut que ara trobo un pèl pedant, però que em va ajudar molt. Especialment a traçar un camí, un trajecte intel·lectual de frescor mental que ara agraeixo. M'encanta que m'el recordin i que provoqui estralls també en la ment dels altres. Recordo com si fos ara que el llegia acabant l'estiu d'aquell any que no recordo molt bé si el 1987 o el 1988. Ara penso que devia ser aquest darrer, perquè situo un cap de setmana a Tàrrega on vam quedar dues amigues i jo amb un noi que feia la mili, o el servei (una cosa que sembla remotíssima) a Lleida per passar dos dies prop d'ell, aprofitant un permís.
:
Ja he dit que Kundera m'evoca aquell temps. Però avui, ara, passant pel costat del llibre, m'he atrevit a obrir-lo i veure com n'és d'actual aquell impuls recelós dels grans relats ideològics que aleshores en començàvem a dir postmodernitat. Aleshores el tema era el comunisme (tan remot com la mili em sembla aquest mot, encara que per als pobres cubans és un veritable infern), fins que poc temps més tard el mur de Berlín el convertia en un gran fracàs caient a miques com el règim i com la ideologia. Avui, probablement a rel d'allò, probablement pel gran buit relativista que provoca l'esfondrament d'ideologies totèmiques (més de totalitarisme que de tòtems), els nous elements de mobilització, de sentit, tenen a veure amb la identitat i els valors. I això no és cap tonteria.
:
La pena és que precisament quan ens hem tret de sobre el gust amarg i monòton de la ideologia que tot ho explica, el menjar ens sembla tan insípid que recorrem al bitxo, al kètxup (o la salsa espinaler) de noves idees fortes, bo i que senzilles. No inventem o reinventem el guisat del gust sinó la teca del picant.
:
En fi, on dèiem comunisme, posem-hi nacionalisme (en versió sobiranista, idependentista, o el que vulgueu), o posem-hi islamisme, posem-hi el nihilisme (llegint Glucksmann) o posem-hi aborigenisme (del bon salvatge, això sí). Tot ple de bones intencions i políticament correcte, només faltaria (fins i tot entendreix a tipus tan llestos com l'Amat).
:
Per això, dic, ara que passo per l'estanteria on hi tinc La insostenible... prenc a l'atzar un fragment i us el brindo. I em sento de cop amb la meitat dels anys, més lleuger, però sostenible.
:
"Als qui pensen que els règims comunistes d'Europa Central són exclusivament producte d'uns crminals, se'ls escapa la veritat fonamental: els règims criminals no van ser creats per criminals, sinó per entusiastes convençuts d'haver descobert l'únic camí vers el paradís. defensaven valerosament aquell camí i per ell van executar molta gent. Més tard es va arribar a la conclusió que no existia cap mna de paradís, de manera que els entusiastes van resultar uns assassins".
:
(Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser, Ed. Destino, Barcelona 1987 -3-, p. 186)
Publica un comentari a l'entrada