dijous, de novembre 25, 2004

Kundera als dinou anys

kundera

Devia tenir divuit o dinou anys que vaig llegir La insostenible lleugeresa del ser. Devia ser el segon o tercer que llegia de Milan Kundera, amb qui m'havia estrenat l'estiu de 1986 (ho recordo molt bé) amb La vida está en otra parte (Ed. Seix Barral, Barcelona, 1985) i L'art de la novel·la (Ed. Destino, Barcelona, 1987, que enguany podria reeditar-se amb motiu del Quixot, qui l'inspira), que em van entusiasmar. Kundera, ara, me'l miro amb una mica de nostàlgia, com una fructífera lectura de joventut que ara trobo un pèl pedant, però que em va ajudar molt. Especialment a traçar un camí, un trajecte intel·lectual de frescor mental que ara agraeixo. M'encanta que m'el recordin i que provoqui estralls també en la ment dels altres. Recordo com si fos ara que el llegia acabant l'estiu d'aquell any que no recordo molt bé si el 1987 o el 1988. Ara penso que devia ser aquest darrer, perquè situo un cap de setmana a Tàrrega on vam quedar dues amigues i jo amb un noi que feia la mili, o el servei (una cosa que sembla remotíssima) a Lleida per passar dos dies prop d'ell, aprofitant un permís.
:
Ja he dit que Kundera m'evoca aquell temps. Però avui, ara, passant pel costat del llibre, m'he atrevit a obrir-lo i veure com n'és d'actual aquell impuls recelós dels grans relats ideològics que aleshores en començàvem a dir postmodernitat. Aleshores el tema era el comunisme (tan remot com la mili em sembla aquest mot, encara que per als pobres cubans és un veritable infern), fins que poc temps més tard el mur de Berlín el convertia en un gran fracàs caient a miques com el règim i com la ideologia. Avui, probablement a rel d'allò, probablement pel gran buit relativista que provoca l'esfondrament d'ideologies totèmiques (més de totalitarisme que de tòtems), els nous elements de mobilització, de sentit, tenen a veure amb la identitat i els valors. I això no és cap tonteria.
:
La pena és que precisament quan ens hem tret de sobre el gust amarg i monòton de la ideologia que tot ho explica, el menjar ens sembla tan insípid que recorrem al bitxo, al kètxup (o la salsa espinaler) de noves idees fortes, bo i que senzilles. No inventem o reinventem el guisat del gust sinó la teca del picant.
:
En fi, on dèiem comunisme, posem-hi nacionalisme (en versió sobiranista, idependentista, o el que vulgueu), o posem-hi islamisme, posem-hi el nihilisme (llegint Glucksmann) o posem-hi aborigenisme (del bon salvatge, això sí). Tot ple de bones intencions i políticament correcte, només faltaria (fins i tot entendreix a tipus tan llestos com l'Amat).
:
Per això, dic, ara que passo per l'estanteria on hi tinc La insostenible... prenc a l'atzar un fragment i us el brindo. I em sento de cop amb la meitat dels anys, més lleuger, però sostenible.
:
"Als qui pensen que els règims comunistes d'Europa Central són exclusivament producte d'uns crminals, se'ls escapa la veritat fonamental: els règims criminals no van ser creats per criminals, sinó per entusiastes convençuts d'haver descobert l'únic camí vers el paradís. defensaven valerosament aquell camí i per ell van executar molta gent. Més tard es va arribar a la conclusió que no existia cap mna de paradís, de manera que els entusiastes van resultar uns assassins".
:
(Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser, Ed. Destino, Barcelona 1987 -3-, p. 186)

13 comentaris:

Xavier Cugat ha dit...

Sempre m'ha sorprés que cap dictador hagi fet servir el seu poder per fer el bé. I és que el poder es embriagador i massa perillós per estar en mans d'una persona o grup reduit. Les bones idees es converteixen en una lluita per conservar el poder.
Et transforma i t'enbogeix. Es com l'anell del Senyor dels Anells.
I es per això que es bona la democracia. Perque controla per sobre de tot.

Cesc Amat ha dit...

Be, Ramon, gracies per la provocacio, realment ets el 'dega' dels bloggaires mataronins.

I no et pensis, tambe em sento molt comode amb els dubtes, el pluralisme i la humilitat... (i d'aqui la meva seduccio pels liberals anglesos com Berlin i John Gray).

Pero no puc evitar interessar-me moltissim pel 'pebre' identitari... vull intentar entendre perque tipus intel.ligentissims com el meu companay de pis, en RR, en Rubert de Ventos, cedeixen, potser, a la rao i no abandonen 'el paisatge familiar'.

Aina, aixo del teu professor estar molt be, pero, 'in fact', va robar o, millor, va adaptar, la idea del gran Albert Hirshman... es allo de que hi ha tres opcions davant qualsevol cosa: 'exit'(anti-sistema), 'loyalty(passivitat) i 'voice'(tenir i fer veu, que es la interessant i constructiva).

Em sembla que la majoria de bloggaires estem per la opcio de 'voice', i de fet, fer un blog es tenir una 'voice', fer un exercici de llibertat, potser fins i tot de transformacio...

Pero aqui torno al principi, estic molt d'acord amb en Bassas, fer 'voice' no es pot fer de qualsevol manera. I mes val saber que no hi ha un unic cami cap al paradis, i que pensar que serem capacos de portar el 'paradis a la terra' potser una molt mala consellera.

Trobar l'equilibri, o les fronteres, en aquesta tensio suposo que es 'cuinar el guisat' , amb l'us de la rao i els seus perills, que es el que ens demana el 'dega'...

Ramon Bassas ha dit...

A mi, com a l'Amat, també m'interessa molt el tema de la identitat. Per això em preocupa que s'utilitzi com a nou paradigma ideològic d'aquests que ho expliquen tot (bitxo enlloc de pebre). Un exemple: l'altre dia, u noi que fa de 'voluntari lingüístic' a 2 immigants va dir a TVM que ell allò ho feia "per ideologia, perquè sàpiguen que no estan a Espanya". És a dir, menjada de coco amb l'excusa de la llengua. Ideologia de "paradís" amb l'excusa de la identitat, com abans l'escusa eren les diferències de classe. Precisament les dictadures es caracteritzen per negar que el mal existeix, Xavier, encara que tinguin 'bones intencions', negar el mal és el primer símptoma de la seva presència.

Cesc Amat ha dit...

Ep,

Perdona Aina, m'ha sortit una mica pedant, volia dir que el teu profe va aplicar el 'Exit, voice and loyalty' del Hirshman al cas de l'estudi de la cultura de la pau.

Pero anem a estructura una mica el debat, que es interessantissim, a veure si mes gent s'anima a participar. Tal i com l'entenc, estem parlant de dos temes a la vegada, un com a l'aplicacio de l'altre:

1-La ideologia i els seus perills. Els somnis de portar el 'paradis a la terra' que acaben amb immensos desastre (vegis la URSS), i lligat amb aixo els totalitarismes que neguen el mal etc. La contraposicio d'aixo, o el remei, seria el pluralisme, el postmodernisme, una mica de relativisme, eclecticisme, modestia etc... el problema que adverteix l'Aina es si tanta modestia i relativitat porta a la passivitat.

2-L'aplicacio o la discussio d'aquest tema a un nivell concret es el 'perill de l'independentisme com a nou paradigme ideologic' que assenyala en Bassas. La emergencia de la identitat i els valors com els nous 'bitxos' ideologitzants... hi esteu d'acord ? que us sembla ? pot ser l'independentisme progressista ? RR on ets ?

Maria Carme Maltas ha dit...

Ep nois! em farei reobrit els llibres de fa ... 30 anys! D'entrada , però la questio que planteja en Francesc la trobo molt suggerent,però penso que demana una llarga reflexió, Primer proposo definir, avui, que entenem per independentisme, perquè potser parlem de coses diferents i després definir porgreesiste, perquè això encar pot portar a més confusions, perquè n'hi ha molts que això d'ésser progres ho defineixen massa lleugerement i ttothom és progre o es fa el progre. Com que ja porto moltes hores llevada, us deixo a que feu les vostres aportacions i jo ja seguiré demà.

ramon ha dit...

Francesc, perdona, però és que estava a Fresno. A més, també havia d'acabar un reportatge i fer un examen. La veritat és que no he llegit Kundera (i en tinc 21) i em perdo una mica en aquesta discussió.

Bé, a Fresno l'independentisme imperant no ha imperat gaire, diuen. Suposo que sí que es deu poder ser independentista i progressista. Potser cal jugar en el terreny de la identitat: cal tenir clar que el país és la gent (si no m'equivoco, en una de les campanyes d'en Maragall a l'alcaldia l'eslògan va ser "la ciutat és la gent") i no intentar repartir patents de catalanitat.

Particularment, a Catalunya és especialment senzill: des d'uns quants segles abans de Crist el mestissatge és una característica fonamental del caràcter català i per això qualsevol temptació etnicista aquí frega l'absurditat (algú es pensa que està aquí des dels íbers? quan per l'A7, Via Augusta, etc. hi ha passat tothom!).

A partir d'aquí, recordant la pluralitat del país i sense posar-nos els uns contra els altres, perquè hem de demanar permís als veïns per ser el que vulguem ser?

Joan Salicru ha dit...

Admeto que no puc evitar de participar en el debat tot i la meva perplexitat perquè hem començat parlant del comunisme i Kundera i en Radó acaba parlant del mestissatge a Catalunya...
A veure, jo no sóc d'Esquerra Republicana, però qui dubta que a dia d'avui la política que està seguint aquest partit a nivell d'estat conjuga la demanda de reconeixement de la identitat catalana -i de la plurinacionalitat de l'estat- amb unes polítiques de caràcter social -collons, començant pels pressupostos d'aquest any, que s'han aprovat gràcies a ERC-?
Ramon B. i Francesc: encara que quan estem cara a cara acabem estant d'acord en un 98%, quan us llegeixo com ara penso que ens separa un abisme. Com és que us pregunteu si es pot ser independentista i progressisme? De debò plantegeu aquest debat? O només és provocació? Això és com dir si es pot ser socialista i demòcrata collons!
Deixem-nos de romanços: cada cop Catalunya ha de tenir i tindrà més poder per decidir el seu futur i tan decisives són les qüestions materials -sanitat i educació, més bàsiques, si voleu- com els temes simbòlics.
Que segueixi el debat.

Ramon Bassas ha dit...

Bé, reconduïm-ho. El que proposava jo aquí, a banda d'homenatjar Kundera i posar-me una mica nostàlgic, era el d'identificar com a ideologia omni-explicativa (Amat, com en diries d'això?) nous fenòmens. Un d'ells segurament seria, a Catalunya, l'independentisme, que pretén (ahir a CityTV sortia un tal Víctor Alexandre que m'hi feia pensar) imposar una diagnosi unidireccional i, és clar. una fórmula definitiva. Ep! si no formes part d'aquest pensament, o ,millor, dit, si no segueixes les seves pautes (anomenar "Estat Espanyol" a Espanya, pensar que Catalunya necessita reconèixer el dret a l'autodeterminació com qualsevol colònia africana dels anys 60, insistir en això dels Països Catalans encara que encabroni els països catalans, etc...) aleshores ets o un botifler o un espanyolista o no sé què. Bé, vàries coses:
1. Aquesta pretensió d'hegemonia, que abans pertanyia al comunisme, avui té més seguidors que no pas només l'independentisme (al meu post parlava del fonamentalisme islàmic i d'altres fenomens)
2. El problema de l'autodeterminació és que difícilment resol cap problema d'identitat, sinó que els enfronta. Opto més aviat per reforçar els llaços col·lectius com a base de la identitat (m'identificaré amb qui m'aprecio -o per contra a qui odio de més a prop-) com deia Cardús l'altre dia a La Vanguardia.
3. La identitat no és cap broma, és el "pegamento" d'aquests llaços, el lloc on resideixen els rituals comunitaris. Però, caram, això no té res a veure amb la independència (recordreu: a l'estat independent d'Andorra és on més perill hi ha que el català desapareixi... dels Països Catalans dels collons.

Joan Safont ha dit...

Hola amics,
després de la indignació de Fresno, i una mica més relaxat i relatiu, caig en la temptació de comentar els comentaris al comentari d'en Ramon, has contat si aquest és el post més contestat?
Primer de tot felicitar-vos pel nivell de reflexió
Després dir que crec absolutament possible, i fins i tot indispensable la unió, l'encontre o el camí conjunt entre identitat i conciència social, o entre fet nacional i fet social. Si el que pretenem és l'assoliment d'una vida digna per tots, no podem ser indiferents del medi, d'on som i qui som, i dels sentiments de la gent, ja que a part de la feina, la hipoteca i l'esport, seria força demogògic dir que a la gent no li interessen els temes identitario-simbòlics.
Els catalans de tots origens i condicions, tant es el nivell de catalanitat o espanyolitat, no estan separats per aquestes qüestions sinó que cada vegada més han interioritzat un pòsit de catalanitat, potser no de catalanisme: les tradicions, l'autonomia, la història, etc. Un exemple seria la celebració d'enguany de l'11 de setembre. Creieu que tots eren votans d'ERC?
Aquesta catalanitat i del que ha d'estar o del està formada, és on ha de regnar la pluralitat i la diversitat: hi haurà qui assumirà més catalanitat o menys, però mai aquesta com a divisió, ni tampoc hegemonia, ni partidisme, ni tampoc segrestament, ni patens, ni tampoc odi, passotisme, aprofitament, etc per ningú. Tots junts, tothom endavant,

Perdoneu potser pel desordre, per les divagacions, però no sé com escriure el que sento. Potser és que jo tampoc he llegit a Kundera... jaja

Cesc Amat ha dit...

Hola,

Be, abans de res, felicitats Ramon com a nou 'primer secretari'. Sobre el debat, no se si ens hem acabat d'entendre entre tots, pero vaja. Us poso aqui la copia d'un mail que em va arribar ahir, que seria un altre exemple d'aquest 'bitxo omniexplicatiu'...


BOICOT A MADRID 2012, ELS CATALANS AMB LONDRES 2012!

Madrid, com a capital d'un Estat feixista no pot ser seu d'uns Jocs Olimpics. Els catalans amb Londres 2012 !www.london2012.org/en/support/register/subscribe.htm
Salut i República ! (Cal difondre aquest missatge per tots els foros, sobretot els espanyols)

Aixo es fer el ridicul com a catalans.

Ramon Bassas ha dit...

Només unes breus paraules per dir que estic molt d'acord tant amb en Joan Safont com amb en Francesc Amat.
De res, Cesc, al teu servei.

Joan Safont ha dit...

La demagogia és la més fàcil de les opcions possibles, no osbstant aquest és el més gran adversari de qualsevol idea política. Des del sobiranisme al centralisme tothom està temptat a caure en els arguments de baix ventre, jo mateix potser caig en el mateix parany al darrer comentari del meu blog. Intentaré millor aquest aspecte, sense perdre de vista la passió i la indigació, l'alegria extrema i el pesar més profunt, l'emotivisme en fi que de fet també són part de la nostra vida i de la de tothom.

Joan Antoni ha dit...

M'entusiama la vostra vitalitat i ganes de polèmica.
Ho trobo molt interessant i, fins a cert punt, em fèu enveja!
Primer per no tenir prou temps per poder participar de la polèmica.
Segon perque en Kundera em queda ja massa lluny!
De totes maneres cal reconèixer que en Bassas és un "provocador" nat.
Que no decaigui el diàleg.