:De tant en tant Caixa Laietana ens porta a Mataró mostres sobre el que s'està fent en l'art català actual, combinant l'experiència amb el sorgiment de nous talents. Ara ens mostra l'obra de José Luis Lázaro Ferré junt amb la de Nieves Guillem Nau. Són molt diferents, amb la qual cosa potser el diàleg és més rotund, si bé hi ha un punt en comú amb qual no deixo de pensar-hi: tots dos utilitzen llenguatges àmpliament coneguts i usats al segle XX i, en especial, en l'art que es produiex des dels Estats Units on, amb Nova York com a epicentre, ha estat el centre de referència de l'art des de la II Guerra Mundial, substituint el París del segle XIX i les avantguardes d'entreguerres.
:
Penso que, potser, una de les actituds de l'art d'avui en dia, eclèctic i poc donat a cap dogma ni projecte "salvador", és la de tornar obsessivament a referències massa conegudes, fins i tot desvirtuant el rol "trencador" d'algunes d'elles, de manera que la innovació potser vindria dels materials (de la tecnologia) més que no pas de la proposta estètica. Això té una conseqüència positiva, però, i no menor: reivindica el caràcter eminentment artístic (i potser clàssic) de poètiques que potser enlluernaven massa.
:
En la resta d'aspectes d'aquests dos pintors (que pinten amb pinzell), el seu llenguatge i les seves propostes són radicalment diferents. Lázaro Ferré és el més eclèctic. Beu de tres referents ben diferenciats a es seves obres. Un és el cubisme, amb collages i persistents records dels mites clàssics, especialment la tauromàquia (...que és una mena d'eròtica com queda evidenciat). L'altre és l'expressionisme, a cavall entre l'abstracció i una certa caricatura (en el millor sentit de la paraula). I el tercer és el pop art, amb l'ús de rostres antics (Marlene Dietrich) i moderns (Angelina Jolie) que, en clar contrast amb l'anterior, posa en el pla culte la imatge i els ídols el pla popular, com bé sabeu del Warhol a qui gairebé copia.
:
En canvi, Nieves G. Nau, és clarament una pintora hiperrealista. En el seu cas, principalment, prenent de model el món de les plantes, o la platja o edificis antics, de manera que són els objectes 'sense ànima' els que ens parlen dels subjectes amb ànima que som nosaltres. Ens hi fa pensar les constants referències a l'envelliment i el pas del temps, perceptible en les penques amb fulles en diferent estat vital, o en els òxids... Però també ens hi fa pensar una lleu incursió al surrealisme expressat en branques que no saps com s'aguanten, amb arrels que emergeixen amb un desgavell (serà el caos que la pintora nega als altres quadres?) o una tardor definitivament esfilagarsada. Potser també hi ha aquest eclecticisme postmodern amb el qual les persones d'avui, amb identitats tan dispars convivint en cadascú, ens defineix tan bé.
:
:
Penso que, potser, una de les actituds de l'art d'avui en dia, eclèctic i poc donat a cap dogma ni projecte "salvador", és la de tornar obsessivament a referències massa conegudes, fins i tot desvirtuant el rol "trencador" d'algunes d'elles, de manera que la innovació potser vindria dels materials (de la tecnologia) més que no pas de la proposta estètica. Això té una conseqüència positiva, però, i no menor: reivindica el caràcter eminentment artístic (i potser clàssic) de poètiques que potser enlluernaven massa.
:
En la resta d'aspectes d'aquests dos pintors (que pinten amb pinzell), el seu llenguatge i les seves propostes són radicalment diferents. Lázaro Ferré és el més eclèctic. Beu de tres referents ben diferenciats a es seves obres. Un és el cubisme, amb collages i persistents records dels mites clàssics, especialment la tauromàquia (...que és una mena d'eròtica com queda evidenciat). L'altre és l'expressionisme, a cavall entre l'abstracció i una certa caricatura (en el millor sentit de la paraula). I el tercer és el pop art, amb l'ús de rostres antics (Marlene Dietrich) i moderns (Angelina Jolie) que, en clar contrast amb l'anterior, posa en el pla culte la imatge i els ídols el pla popular, com bé sabeu del Warhol a qui gairebé copia.:
En canvi, Nieves G. Nau, és clarament una pintora hiperrealista. En el seu cas, principalment, prenent de model el món de les plantes, o la platja o edificis antics, de manera que són els objectes 'sense ànima' els que ens parlen dels subjectes amb ànima que som nosaltres. Ens hi fa pensar les constants referències a l'envelliment i el pas del temps, perceptible en les penques amb fulles en diferent estat vital, o en els òxids... Però també ens hi fa pensar una lleu incursió al surrealisme expressat en branques que no saps com s'aguanten, amb arrels que emergeixen amb un desgavell (serà el caos que la pintora nega als altres quadres?) o una tardor definitivament esfilagarsada. Potser també hi ha aquest eclecticisme postmodern amb el qual les persones d'avui, amb identitats tan dispars convivint en cadascú, ens defineix tan bé.:
:* Article a la revista Valors (octubre 2007)
L'exposició de Lázaro Ferré i Nieves G. Nau és a la Sala d'Exposicions de la Caixa Laietana (Plaça Santa Anna, 1-4, Mataró) fins el proper 4 de novembre.
Foto: El Punt
Il·lustracions: Elena, de Lázaro Ferré (2006) i Nesprer, de Nieves G. Nau
Article de Lluís Arcal a El Punt
Post de Pere Pascual
Posts ( I, II i III) de Marta Teixidó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada