Diversos pensadores han sugerido que esta transformación del panorama político puede ser entendida recurriendo a la idea de reconocimiento. Los conflictos se han desplazado desde los escenarios de clase, igualdad y economía hacia el espacio de la identidad, la diferencia y la cultura. Se ha creado una nueva constelación en la que el problema de la redistribución -que fue el gran caballo de batalla a lo largo de los siglos XIX y XX- ha sido eclipsado por los problemas ligados al reconocimiento. (...) Las reivindicaciones que buscan el reconocimiento de una diferencia (de nacionalidad, cultura, género, tendencia sexual. . .) están hoy en el origen de muchos conflictos en el mundo, probablemente de los más dificiles de gestionar, para los que no valen las recetas del conocido compromiso social. (...):La cuestión del sujeto se ha situado el centro de nuestras controversias. Los críticos de la paridad, los jacobinos y los unilateralistas coinciden en considerar que la cuestión del "quién" es secundaria, incluso innegociable. (...):El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea que monopolizado por nadie (...). No hay peor particularista que el que es incapaz de reconocer su propia ciente particularidad: los varones sin género, los Estados que disfrutan el monopolio de las buenas intenciones, las religiones que administran la ley natural, los vigilantes del mundo sin necesidades petrolíferas.
En relació al que assenyales del primer article , em sembla encertadissim la reflexió sobre la importància del qui i no nomès del què -i sobretot d' un "qui "que no sigui convertit en un "què" -objecte- què crec que és el "mal" d'avui.
Davant d'això, unes minories crìtiques que alcen la veu i una gran majoria que s'aboca a la societat de consum de manera acrítica, buscant en la marca, el producte, ... la seva identitat.
La frase "El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea que monopolizado por nadie" em sembla fantàstica .
Llegint el que apuntes en el segon article, he pensat amb el concepte de "liquid" que desenvolupa Zygmunt Bauman en els seus llibres i que crec recordar que alguna referència ja has fet al teu bloc.
Per altre costat, sobre el "nosaltres", no ho tinc hores d'ara, gens clar.
Si tinc clar que els "jos" dels homes avui s' estan reivindicant -per un costat- i sobretot i més significatiu , transformant de fons, sense que hi hagi o pugui haver qüestionaments -malament rai- i per aquí que a nivell col.lectiu no crec que vagin desencaminades aquelles veus que parlen de que si en el S.XIX estavem davant una societat neuròtica, ens endinsem cap el segle XXI configurant una societat psicòtica.
Un cert escepticisme, o estar previnguts sobre un "ésser humà" que pot ser més imprevisible en el seu comportament individual i col.lectiu, fruit d' un "lloc" (temporal, espaial, simbòlic...) cada cop subjectivament més efímer i que el porta a funcionar menys reflexivament i més per impulsos, modes, ... i de les que ni ell mateix se'n fa càrrec.
Dius '...un jo que s'expressa amb capes d'identitat no sempre lògiques, i que ho fa perquè és l'única manera d'afirmar-se'. La meva opinió és que la identitat és un sentiment, entès com un combinació d'emocions en un entorn i un contexte. Així la identitat no és mai 'lògica', el el canal no és el de la raó, estem al terreny dels sentiments.
Perquè una persona trobi l'equilibri (o un grup de persones, o un partit...) cal que trobi l'equilibri entre el que pensa, el que sent i el que fa, que el cap, el cor i l'acció estiguin perfectament alineats. Només amb l'equilibri es poden desenvolupar actituds potenciadores, capaces de marcar objectius i portar-los endavant. Si no tenim equilibri l'actitud serà limitadora i els resultats nefastos.
Ramón sobre aquest debat, hi ha un parell de llibres molt interessant a nivell teòric (sociològic). Un d'ells el capítol 3, i el 7 (globalización, modernidad e identidad nacional) de Montserrat Giberanu a "los nacionalismos" d'Ariel Ciencia Política. El segon és també d'un català, en Joan josep Pujadas "etnicidad, identidad cultural de los pueblos" (sobretot el capítol 4)
ResponEliminaUna abraçada.
Jordi Merino
Perdona, és Montserrat Gibernau, això d'escriure sense mirar... sol passar.
ResponEliminaJordi
Jordi,
ResponEliminaGràcies per les referències. Pels que no tenim temps de llegir-ho tot, esperem un resum al teu bloc.
Una abraçada,
Hola NURIA has dicho una verdad como un templo, han de ir el sentimiento de persona con el corazón si no funciona nada un saludo ENCARNA
ResponEliminaMe alegro verte por el blob
Ostres Ramon, je je, m'encanta que m'encarreguin feina. A veure si et puc fer cinc cèntims en un altre moment, ara toca preparar les clases d'estructura per demà.
ResponEliminaUna abraçada.
Jordi
Jordi, ok. I no et desestructuris... :)
ResponElimina