Rebo el darrer butlletí de l'ACO, que recupera una entrevista de Josep Lligadas a Teresa Forcades (a la foto) publicada a L'Agulla el juny de 2006, i de la que us mostro alguns fragments.:
:Quan mirem el món, trobem el que trobem, i no podem dir
que ara les coses estiguin pitjor que abans, com hi ha qui diu. Per exemple, des d'una perspectiva de dona, no estem pitjor. Fa poc vaig tenir ocasió d'anar a veure Yerma, de García Lorca, i la societat que reflecteix no és precisament gaire bona per a la realització personal de les dones (ni tampoc dels homes, tot sigui dit). Aquesta realitat ha millorat, i per a les dones ara hi ha unes oportunitats que abans no hi havia. I si parlem per exemple dels homosexuals, que fa quatre dies els tocava anar a la presó, ara no hi van, i per tant en aquest tema ningú no pot dir que hàgim perdut valors, sinó més aviat al contrari. Només qui està al capdamunt de la piràmide pot dir que les coses estan pitjor.:(...) Ara es posa l'èmfasi en la complementarietat de l'home i la dona, que és la versió políticament correcta del que es deia abans: que l'home és el qui fa, i la dona complementa. Aquesta antropologia de la complementarietat, que pressuposa que cadascú té tasques diferents distribuïdes per Déu, té una conseqüència política doble: per una banda, que les dones s'han de dedicar als fills i a la casa, que és la tasca que Déu els ha encomanat; per l'altra, que els homosexuals no es poden casar, perquè no són complementaris.:
Contraposada a aquesta antropologia tindríem l'antropologia de la gratuïtat. En la Trinitat, el Pare, el Fill i l'Esperit s'estimen perquè sí, no perquè necessitin complementar-se, sinó gratuïtament. Aleshores, ¿com podem dir que l'amor matrimonial és un sagrament de l'amor de Déu si estem dient que la parella no s'estima gratuïtament sinó per complementar-se, per donar-se mútuament el que els falta, utilitarísticament? Si s'estimen amb l.amor de Déu, vol dir que no és perquè els falti res i necessitin complementar-se. I resulta també que l'amor homosexual pot ser tan sacramental com l'heterosexual, perquè no és un tema de complementarietat sinó de gratuïtat.
L'amor, quan de la gratuïtat d'ell parlem, crec que no té present els prejudicis o consideracions social de gènere,...
ResponEliminaL'amor,penso jo, que l'amor gratuït és aquell que emergeix d'un mateix per la consciència de la pròpia finitud ,la singularietat,...
Evidentment que un és complementa amb l'altre però MAI arribes a ser complert.
Poder des d'aquí, si UN n'és mínimament conscient, es pot entreveure la gratuïtat de l' amor.
La gratuïtat de l'amor brolla de pocs cors però brolla i es fa notar.
J.T.
J.T.
ResponEliminaCompletament d'acord. L'esperança seria el tram que ens resta fins a la plenitud. Només una discrepància (potser ingènua): no és pas de pocs cors que brolla.
Buenuuu... no tinc dades, es veritat.
ResponEliminaDe totes maneres, mentre el món sigui món,estaria d'acord que el nombre és significatiu.
En qualsevol cas, els "homes" també empenyem en convertir l'amor en un instrument de posessió ...per al no res.
Que SÍ .... que mentre hi ha VIDA ... hi ha esperança.
J.T.
Si llegiu el butlletí de l'ACO no us perdeu la reflexió final de la Teresa Forcades:
ResponElimina"Jo em resisteixo a identificar l'’Església amb Roma, o amb la jerarquia, o amb una part de la
jerarquia. O sigui que, alhora
que critiquem determinades coses, el més important és potenciar el que funciona. I si ens piquen la cresta ja ens defensarem.
Però jo la veig plural, l’'Església. I és important tenir clar que la pluralitat no és dolenta.
Almenys això és el que jo visc
en el meu monestir..."
Doncs a veure si ens picaran o no la cresta.
- Jordi
ResponEliminaCom diu la Forcades, 'ja ens defensarem'.