Tortras i la paciència

Avui he rebut el darrer número de la revista Valors, dedicat aquesta vegada a la paciència. Ahir parlàvem dels jesuïtes. Un d'ells, Antoni Tortras, dóna una lliçó magistral, quasi sense adonar-te'n, no tan sols de la paciència, en una magnífica entrevista. De la vida, diguem; de la vida digna i plena a la que tots (o així m'agradaria pensar-ho) aspirem, però que sovint ens perdem en els viaranys superficials. L'eficàcia de la que parla al títol va per aquí. I ara us poso alguns tastets:

:

La paciència l'hem de veure com una cosa activa, perquè si som pacients i entrem dins nosaltres mateixos ens n'adonarem que hi ha un plus, dins nostre. Expressat en termes filosòfics: descobrim l'absolut captant la contingència pròpia. Descobreixo, capto, un sentit profund, una certa llum, una força... En tot cas si entenem la paciència com una cosa passiva ha de ser en un sentit positiu, perquè de fet tot allò passiu -si s'assumeix convenientment- pot ser positiu.

(...) Si aconsegueixes aquesta paciència és quan brolla tot: el sentit, la vida, la força... Aquí el parany pot ser pensar: "Com que és poca cosa, el que veig dins meu, deixem-ho cór-rer, no val la pena!". Això seria falta de perseverança. Si som constants, perseverants, allò que al començament pot semblar que només brolli una mica es pot convertir en un doll d'aigua. (...) Jo diria que la gent desconfia del que hi ha dins seu.

(...) Estimar-se vol dir assumir-se tal com s'és, no per quedar-se aquí sinó com a punt de partida. I estimar-se necessita precisament molta paciència!

(...) Assumint-se a fons un descobreix que a dins no hi ha el No-res, que no estem buits. Descobreix en el fons de si una certa transcendència, un més. Des de l’àmbit de la fe, seria Déu present. En àmbit de la filosofia es pot parlar de transcendència. Es tracta d'una transcendència que em remet als altres, que em posa en comunicació amb els altres, i això és important, perquè els altres també es troben amb aquesta presència dels límits. Podríem dir que en els límits s’experimenta també la comunicació. El meu límit assumit de debò em posa amb comunicació amb el límit d’un altre que també està en aquesta situació, de manera que entraríem amb una relació de comunió, de sintonia, d’empatia...

: