Us recomano l'article de Xavier Vida-Folch, avui a El País, en què analitza quines poden ser les raons de l'àmplia victòria del PSC a les darerres eleccions generals a Catalunya. Segons ell, es deu a que ha destrossat les expectatives reticents que, especialment, l'opinió publicada havia anat estenent amb certa miopia. A banda de la bipolarització i els factors que l'han fet créixer, n'apunta algun altre::
Probablemente obedezca a una realidad más profunda: ese partido encarna hoy, con mayor precisión que los demás, la realidad sociológica e identitaria de una gran mayoría de catalanes. Una realidad dual, compartida, superpuesta: es el único partido al que éstos reconocen al mismo tiempo como incuestionablemente español e inequívocamente catalán... y catalanista. Lo que le otorga ventaja frente a quienes pretenden, desde los dos nacionalismos enfrentados (el catalán y el español) disociar esa adscripción compleja: será que ese disociar se percibe como desgarrar, renunciar, empobrecer, y el personal no está por la labor de autorrecortarse. (...) ¿Cuesta tanto entender que para muchos catalanes la forma política genuina de ser español sea ser catalanista y la manera de ser catalán es ostentar sin reparos la ciudadanía española?
Tenir una menjadora ben grossa per anar donant peixet i fer contents als diversos "enviats" de la premsa madrilenya tampoc deu anar malament per guanyar eleccions.
ResponEliminaPedro
ResponEliminaNo sé, més aviat crec que no. Els qui ho fan no en guanyen...
Vaja, veig que no captes la "fina" ironia del meu comentari. Per mi els qui ho fan són els del teu partit amb gent com Folch, i per tu?
ResponElimina- Pedro
ResponEliminaD'aquest comentari, doncs, en dic no saber perdre.
Cert, hem d'aprendre exemple del meravellós paper de Montilla després de les eleccions al Parlament.
ResponElimina- Mika,
ResponEliminaSer investit per una majoria parlamentària, vols dir?