El meu amic més recent al Facebook, Raimon Obiols, sembla que inicia avui una sèrie de comentaris sobre el proper Congrés del PSC al seu bloc (per cert, algú més s'anima? ...i en aquest to?). Avui el veterà dirigent socialista crec que dóna en el clau sobre quina és exactament la proposta que pot fer el PSC al país. I quin és exactament el catalanisme del PSC al que s'invoca tan hipòcritament quan se'ns critica. El diputat al Parlament Europeu ho fa en positiu, a rel d'un recent article de Ferran Mascarell a l'Avui, magnífic, i en negatiu, amb una petita però contundent mostra del degoteig diari de pessimisme catalanista (secció sobiranista) a la qual quasi ens estem acostumant. I això és dolent. Obiols acaba així (les negretes són originals)::
Però és en les qüestions de fons que cal concentrar-se. Una d’elles (que apareix clarament en el contrapunt de cites que he reproduït més amunt) la comenta Ferran Mascarell en aquests termes: “Espanya ja no és una realitat arcaica, centralista i autoritària; està oferint un marc de referència a molts ciutadans. Catalunya, en canvi, molt gent pensa que està governada amb seriositat, però que no acaba de saber on va. Un país és sempre una idea i una acció“. Cal abordar aquest repte, des de l’optimisme que creu que en el segle XXI una gran Catalunya és possible.:
Ací hi ha, em sembla, l’agenda del proper congrés socialista i, més enllà, de l’acció a emprendre pels sectors de progrés, majoritaris a Catalunya: una idea de Catalunya (”Construir un sol poble de 8 milions de ciutadans, com reclama el president, exigeix una profunda renovació dels vells idearis“, escriu Mascarell) i una acció coherent i eficaç que li estigui lligada i que la realitzi.:
La crida a una “Catalunya optimista” que rebutja les lamentacions, siguin aquestes adolescents o -el més sovint - interessades, és una condició necessària però no suficient per a aquesta profunda renovació necessària. Cal també un debat ample i prolongat, apassionat i rigorós, en el que participin totes les persones i sectors que volen la gran Catalunya possible. Un full de ruta amb propostes clares, i amb una crida sincera i generosa a debatre i treballar en aquesta direcció és, em sembla, allò que hauria de sorgir del congrés del PSC.
:
¿Qué significa una gran Cataluña? Todo esto me parece bastante confuso. No sé qué es una gran y una pequeña Cataluña. Supongo, pero no estoy seguro, que se refiere a una Cataluña donde entre todo el mundo. Por eso será grande. Y como fórmula está bien. Pero eso es una tautología bien visto. Todos los catalanes son Cataluña. Incluso yo. La gran Cataluña de Obiols es la de la inmersión forzosa, la de la vulneración de la tontería esta de la tercera hora (fíjate tú qué enorme concesión al nacionalismo español dejar de hacer tres horas de catalán en lugar de dos), la de la bandera única en la Plaza de Santa Ana, la de la costra nacionalista en TV3 (y la frase no es mía). En fin... Me encanta Obiols porque sabe hacer metafísica de lo que es subfísica. Y si no, como ha dicho Iceta, uno no pasa de ser un cooperador de la "derecha nacionalista española". Bueno, qué le vamos a hacer.
ResponElimina- Anònim
ResponEliminaCrec que Obiols diu que -precisament- si fugim d'aquest essencialisme, d'aquesta migradesa, és possible fer de Catalunya un lloc (regió, nació, etc...) molt més potent.