Nostàlgia del sentit

Llegeixo una entrevista que ahir feia El Periódico a Fernando Trias de Bes, prolífic autor -des de fa no massa- d'assaigs d'assessoament personal i empresarial (per no dir autoajuda, que sembla que el menystinguis) i de ficció. No n'he llegit cap, però segueixo de tant en tant els seus articles. S'inscriu en un corrent molt actual, penso, que acostuma a confondre les estratègies amb les tàctiques, de manera que amb una sèrie de tècniques per anar vivint més bé (més saludable, amb menys estrés, amb més temps, amb més gaudi del moment, "sentir-se bé", etc.) assoleixis les fites més importants de la vida. No és que no hi estigui d'acord del tot, és clar. Però penso que és clarament insuficient: una mirada excessivament fixada en el jo i uns horitzons que es presenten com a inútils (l'existència "només és present d'indicatiu" diu Trias de Bes. Uf). Tampoc defenso el massoquisme, és clar, però crec que no podem pretendre una vida sense dolor, sense angoixes, sense inquietuds (en el doble sentit), sense tristesa, o sense vicis si em permeteu. Sovint són el millor indici d'oportunitat de canvi, com quan tenim febre i ens indica un desequilibri corporal. I fan l'experiència vital molt més completa, el gaudi molt més valorat.

:

Tornem a l'entrevista perquè, en canvi, m'ha agradat molt. Per exemple, en una societat que ha expulsat la idea de Déu com a concepte, com si es tractés d'un personatge mític de cultures menys avançades, la necessitat de 'personalitzar' el transcendent apareix com una mena de sensació inexplicable. "Tinc la sensació", diu, "que estem allotjats en alguna banda, potser en la imaginació d'algú". "Com a la pel.lícula Matrix", requereix l'entrevistador. "Exacte", respon. "És com si tot això existís en un altre lloc. Es tracta d'una percepció molt difícil d'explicar". Difícil per ell, penso. La tradició (religiosa, mítica, intel·lectual...) serveix justament per explicar el que avui trobem inexplicable i nou.

:

Diu més coses interessants. Jo, que tinc sempre poc temps i sóc a punt de fer-ne 40, m'he fixat en aquesta recomanació (tàctica, és clar) que sembla que em dediqui:

:

-Una cosa que és dificilíssima: aprendre a dir no. Tal com vaig llegir una vegada, dir que no et perfila. A mi m'ha costat molt aprendre a dir no. Quan tens 40 anys aprens a dir no; fins als 20 creixes; dels 20 als 40 agafes experiència i, a partir dels 40, inicies una etapa bonica, perquè ja saps el que vols a la vida. Quan a partir dels 40 no ets capaç de dir no, llavors tens un problema, perquè tens 20 anys per endavant molt interessants, tens més experiència, saps més el que vols i has de dir que no a moltes coses. I, en altres àmbits, del que es tracta és de delegar. Si delegues, desbloqueges temps.

:

Per últim, Trias fa una defensa de la interacció disciplinària i intel·lectual front a l'especialització en què s'ha convertit el món de la feina i del coneixement. En això coincideixo al cent per cent i -modestament, ja se sap que d'on no n'hi ha no en raja- intento aplicar-m'ho, encara que sigui perquè l'expecialització m'avorreix. També m'ha interessat la idea de l'exploració dels límits i la necessitat de 'superar la ciència' per fer-ho. de nou, la nostàlgia del sentit (per a la qual cosa no ens podem quedar amb les tàctiques) i -digue-mho clar- de l'experiència religiosa, que rau en l'exploració dels límits i que viu més enllà de la ciència. Us faig una tria de les idees més subratllables.

:

En la nostra societat, tendim a encasellar les persones. I, en realitat, la força creativa més gran prové de la intersecció de disciplines. És fonamental. (...)

:

La societat moltes vegades no et demana que innovis. (...) La societat actual busca l'especialització i l'eficiència, i ha generat marcs molt específics per a la innovació i l'experimentació. El que sol passar és que tu estàs en un camp, el de la investigació, o estàs en l'altre. I si estàs en l'altre, arriba un moment en què la rutina et pot.

:

L'altre dia, el meu germà, que és arquitecte, em deia que la creativitat la pots aplicar a tot, a la ciència i també a molts altres camps. Però la ficció s'ocupa dels sentiments, i no hi ha restriccions. (...) El que té l'art és que els límits els poses tu (...). Però els límits són molt amplis i pots explorar límits que estan més enllà d'on arriba la ciència. L'art va un pas més enllà de la ciència.

:

Explorar els límits al més enllà, ja veieu. Aquest noi sembla un teòleg fent màrketing amb llenguatge modern, és a dir, sense mencionar Déu.

Foto: Santiago Bartolomé.

::