Pàgines

diumenge, d’octubre 12, 2008

Visca Espanya

:
Avui que és 12 d'octubre i la majoria de gent celebra sense donar-hi excessiva importància (alguns, massa... no poden viure sense l'Espanya unitarista) la festa d'Espanya, ha coincidit amb la lectura que he fet d'un magnífic article del professor i periodista Carles Castro a Claves de Razón Práctica (núm, 186, oct. 2008, pp. 26-32), segons el qual ara -electoralment parlant- és el millor moment per afrontar canvis en la configuració territorial d'Espanya per fer-la més flexible i diversa... i que aquest és el millor camí per rebaixar les expecatives sobiranistes d'alguns dels seus territoris. Vegeu què diu (destaco només algun fragment):
:
Lo curioso del caso es que los balances electorales que se desprenden de las experiencias de polarización identitaria con vascos y catalanes son bastante disuasorios. La bandera de la unitormidad como receta (en forma de soberanía monocorde y de más España de matriz castellana) ha ofrecido un saldo electoral esquivo: un récord de voto nacionalista en Euskadi en 2001 -por encima del 41% del censo- y casi 700.000 sufragios para los independentistas de Esquerra Republicana, en 2004 (es decir, cerca de medio millón de papeletas más que en los comicios ameriores). Seguramente, nadie ha cotribuido tanto como Aznar a que la reforma del Estatut formara parte de la agenda política catalana. (...)
:
La fórmula es más sencilla de lo que sugieren las resistencias que suscita. Integrar honestamente la diversidad sólo puede significar hacerla propia; es decir, españolizarla en el sentido más amplio de la palabra. No basta con afirmar que Cataluña es España como si se tratara de una propiedad inmobiliaria. Lo que hace falta es proclamar a través de los hechos institucionales y culturales que España es también Cataluña, Euskadi o Galicia. Yeso supone, por ejemplo, considerar de forma inequívoca que los idiomas propios de esos territorios son también idiomas españoles que proteger, ya que cuando se pronuncian palabras en esas lenguas se están expresando también en una lengua española. Y lo mismo cabría decir de los símbolos, incluso hasta hacerlos intercambiables como representación de la españolidad.
:
En definitiva, se trataría de aceptar que no hay una única fórmula de ser o sentirse español.
(...) Se trata de enriquecer la identidad española y de darle un contenido incluyente, para hacerla más sólida y tangible en todos los territorios de España.
:
(...) Y la respuesta resulta en ocasiones de una sencillez conmovedora: "Cataluña es una nación, si bien una nación española" [cita de Salvador de Madariaga citat aquí].
:
(...) Suiza tiene cuatro idiomas nacionales y ni una sola formación separatista relevante.
:
(...) Pero se trataría, además, de que la retóríca grandilocuente sobre la unidad indivisible e indisoluble de España no ocultara la falta de seguridad y de confianza que afecta en realidad y de forma crónica a algunos sectores amantes de la soflama patriótica.
:
(...) Nadie se lanza alegremente al vértigo de la separación cuando se encuentra cómodo en un marco territorial flexible, respetuoso y acogedor.
:
(...) Por supuesto, es legítimo establecer las garantías necesarias para que ninguna identidad se sienta des protegida o acosada. Y también para asegurar el conocimiento de la lengua común. Pero nunca a costa de dividir o separar a los españoles (y mucho menos a y los niños, sean catalanes, gallegos o andaluces) en clanes y tribus. El principio del fin a de un país comienza cuando sus ciudadanos se ven obligados a vivir de espaldas en un mismo territorio. Y eso es lo que ocurre cuando se entra en una pugna de experimentos de ingeniería identitaria. Evitado debe ser el único norte de los verdaderos patriotas. Ellos saben que unir no significa imponer un modelo único sino conciliar racionalmente la diversidad territorial. (...)
:

8 comentaris:

  1. Ramon, discrepo del fons de l'article de Castro. A banda del to paternalista (que és un fet subjectiu) crec que cau en dos errors fonamentals:
    1- L'esperit del nacionalisme espanyol no és integracionista. No dic que no ho arribi a ser mai. Però ara mateix no ho és. El seu Volkgeist (en termes de Herder) no és el de Suïssa ni el de Bèlgica. És, per tant, inútil comparar-ho amb aquests casos.
    2- Greu error el de considerar un procés de reconeixement nacional des de dalt. Castro detecta el problema, però l'intenta solucionar com s'ha fet sempre: "Catalunya, nació espanyola". Per tant, el text de Castro, a banda d'un cert tuf plurinacional, aporta poc. La plurinacionalitat no pot ser mai imposada des de "dalt", sobretot si es fan servir arguments de "nació de primera ordre", o "nació primària". El nacionalisme espanyol, que no es reconeix a sí mateix en contextos poc polaritzats ideològicament, no es conforma com a identitat comuna, sinó com a identitat primària i subsumeix a la resta.
    Vaig llegir l'article de Castro fa temps i em va semblar un exemple més del de sempre: reconeixement, potser sí, sobirania, potser no. I aquí és on hi ha el problema més gran Ramon, en la sobirania (que, com bé saps, no vol dir -només- independència). Perquè el reconeixement és molt útil, però fet des d'una nació comuna, des de dalt, des de l'entitat sobirana. I aquí es troba la gran diferència amb Suïssa, exemple sempre mitificats i sempre malinterpretat.

    ResponElimina
  2. Molt bonic, però el dret de decidir per un mateix on està? perqué se li tapa la boca al sr Ibarretxe i al poble que representa? perqué quan aquí votem un estatut nou, se'l retalla? de que val el meu vot (la meva veu)' de res.

    I per acabar un exemple pràctic:
    A casa teva "manes tu" oi? i si per la força et poso, per exemple 10 xinesos, i ara dic, a partir d'ara hi haurà democràcia, es prendran decisions per majoria. Em sembla que queda prou clar que tu no decidiràs res. A Catalunya ha passat el mateix.

    Molts cops la gent oblida que venim de mots anys de dictadura i imposicions.

    ResponElimina
  3. - Toni,

    1. Precisament del que es tracta és de fugir de posicions nacionalistes per resoldre el 'problema nacional', aquesta és la tesi. Tampoc és massa integracionista determinat nacionalisme català, no?

    2. A parer meu, la consideració de Catalunya com una nació espanyola, per dir-ho amb paraule teves, és molt àmpliament secundada 'des de baix', sigui per l'experiència, sigui per l'allunyament de posicions extremes, sigui perquè el conflicte 'nacional' és alimentat amb massa soroll, no sé. l'article de Catsro va més enllà i proposa una mena de consultes precisament per deixar sense arguments els sobiranistes. La meva tesi és que cada quatre anys ens consulten i, de moment, l'independentisme és una opció molt minoritària.

    - Carles,

    Bé, és que els polítics no poden fer el que volen.... estan subjectes a la Llei (en aquest cas la Constitució), per això no poden decidir el que els passa pels ous, encara que siguin parlamentaris bascos, catalans o danesos. D'altra banda, encara que fos legal, aquesta mena de processos 'sobirans' que parteixen d'una fractura (el 50% a cada banda) pateixen de ser poc 'nacionals', donat que pretenen un marc que exclou l'altra meitat. Tot això són pures estratègies a curt termini, purament electorals, no t'enganyis. El Pla Ibarretxe no resol cap ni un dels problemes reals, potser sí algun d'imaginari, com això dels xinos (per cert, no entenc la metàfora... estàs dient que la meitat dels bascos són com xinesos que han entrat a casa d'un altre?)

    ResponElimina
  4. Ramon, entenc el què em vols dir però crec que no m'has entès (o almenys és aquesta la sensació). Com dic al final, la qüestió no rau en temes identitaris. Aquests no deixen de ser un subproducte del problema clau: la sobirania. Com bé saps (repeteixo), la sobirania no és només independència. Els estats d'EEUU són sobirans, els belgues també i ho són també els suïssos. Em diràs que els mexicans també i el seu poder és ínfim comparat amb el català. No es tracta ni de federalisme ni de descentralització. Ambdues no funcionen gaire bé en contextos plurinacionals (com bé demostra Ferran Requejo). Repeteixo: el reconeixement de Catalunya com a entitat sobirana (i del país Basc i Galícia) és clau per resoldre la qüestió. No és descobrir la sopa d'all. Considerar Catalunya una nació (com fa el PSC) no és només reconèixer un tret distintiu. Ja des de Herder se'ns demostra que una nació porta intrínsec el concepte de sobirania. Repeteixo (per si de cas): sobirania no és, només, independència.
    Quant al que em dius de les consultes de cada quatre anys, és cert. Però del resultat d'unes eleccions és difícil d'extrapolar que el "poble" vulgui una o altra cosa. Podem anar fent consultes, totes negatives, però el problema pot ser el mateix. I, per cert, com saps que és secundat des de baix? S'ha preguntat mai?
    Finalment, un matís. És impossible marxar de posicions nacionalistes. Sigui quina sigui la definició de nacionalisme que adoptis. Tots tenim un marc cultural (sinó viuríem en illes desertes). I així és: no tot el nacionalisme català és integrador. Però tampoc importa massa. Perquè el nacionalisme no integrador és, de moment, el majoritari i el que ha donat cos al funcionament d'un Estat. Només cal anar a la constitució per veure què hi diu...
    (a la propera ho faré més curt ;)...)

    ResponElimina
  5. tinc que sopossar que tothom está d'acord en que la democracia, encara que un sistema imperfecte, es el sistema que demostra millor la voluntat del poble. Aquesta voluntat s'expresa amb les votacions.

    No entenc com es pot barrar el pas a que el poble basc fagi un referendum per decidir qué vol ser.

    Dirás que la llei es la que es, pero aquesta llei, recordarás va ser pervertida primer per el pp i despres per el PSOE, fins deixarla feta en el nyap que es actualment. Avui en dia, qualsevold autonomia pot fer un referendum per qualsevol parida que no sigui significativa o no tingui res a veure amb l'autogobern o la voluntat a decidir. Pero ai! com vulgui anar mes enllá... que no li passi res!

    La llei es la llei,dirás: si, pero la llei la fan els politics, per tant el voler evitar una consulta popular, privar que el poble digui quina es la seva voluntat amb una votació no només es una jacobina maniobra politica barroera e indigna, també es una negació al propi concepte de democracia.

    ATILA

    ResponElimina
  6. - Toni i Atila
    Em referia sobretot a l'estatut de Catalunya... Si majoritàriament es vulgués canviar de marc, hauria guanyat el no.

    ResponElimina
  7. Ramon, ets un espanyolista rematat.

    ResponElimina
  8. Això de 'rematat' va amb segones? És un suggeriment als teus amics? Uf, com sou els alimentadors de l'espanyolisme...

    ResponElimina