:La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre's en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l'esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un 'devorar-se' amb tanta llum.
:
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l'alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
:
La mà com una heura, l' orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d'un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d'un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.
:
Per més passió que hi hagi, la tassa del water no és un bon lloc per fer-se petons.
ResponEliminaRodin és un escultor massa afectat, un cabrón. En aquesta postura el petó mai pot ser cómode, gustós, especialment pensant en la dona. Un mal títol per una escultura pèssima, pobres dones de Rodin.
vladimir
- Vladimir
ResponEliminaEn buscava alguna altra énys tòpica i més potent quant a la llum i la posició; però he agafat la que deu referir-se el poema... De tota manera, Rodin és un magnífic escultor, d'una textura impressionant.