El cant dels símbols

:

Vaig anar a veure El cant dels ocells un dia a Barcelona i érem pocs. Sortint, els comentaris eren dolents. I he de confessar que a la famosa escena dels deu minuts seguits on els reis s'allunyen i mig es perden pel desert vaig aclucar els ulls una estona. També cal dir que fa molt de temps que no s'experimentava d'aquesta manera en matèria cinematogràfica i que és molt estrany a la nostra cultura aquest enginy. Vaja, que si avisen quan una pel·li no és apta, farien bé d'avisar el públic del que més o menys veuran, encara que hagi entusiasmat.

:

Dit això, i després del reconeixement que el darrer film d'Albert Serra que ha tingut en els recentíssims premis Gaudí, també he de dir que és un film molt suggerent, molt. Incòmode, sí, especialment si tens son o pressa, o miopia. Però el seu fort és en la rotunditat de la imatge i, des d'ella, en l'exploració del símbol. Un tema tan o més estrany, en aquest temps de 'buidatge' simbòlic, que la seva tècnica narrativa. Vegem-ne alguns apunts.

:

Narració o no?

:

El primer dubte és aquest: l'objecte que tenim al davant és o no és narratiu? Explica una història, un trajecte, o se serveix de la història precisament per desnarrativitzar-la i anar directament a l'essencial? Compte: tots sabem ja que a l'essencial només s'hi va per via narrativa... Diguem que, per mi, el film s'instal·la en aquest dubte. Només per això ja valdria la pena. En un món expressivament tan poc innovador com el cinema, això ens porta a preguntar, potser, si som més a prop d'una vídeo-instal·lació que d'una pel·lícula. Així, de nou, la ruptura del gènere esdevé un altre signe de modernitat de la proposta.

:

Els reis i la llunyania

:

El film és ple de símbols, com deia. El primer d'ells, el dels tres reis. Més els que hem anat fent que no els que provenen del Nou Testament. Els hem anat fent a partir de la tradició post-evangèlica i, especialment, a través de la seva relació amb el món de la infantesa, de la màgia i de la llunyania. Orient seria una manera de dir lluny. Aquesta pel·lícula ens mostra fonamentalment quin és el trajecte des de la llunyania fins el concret: la llunyania dels éssers, dels nostres paisatges de la infantesa, del tedi vital. Els elements, molt senzills (els tres reis i la Sagrada Família, amb alguns àngels com a tot protagonista), i les referències (Pasolini, però no tan sols ell) gens dissimulades. Ben poca cosa cal, potser, ben poca narració, tota ella ja coneguda, per dir l'angoixa i la passió dels homes per l'horitzó, per sortir... en la mateixa mesura de la passió dels homes per recloure'ns, per sentir. L'estrella.

:

L'epifania

:

L'altra referència dels reis d'Orient és l'epifania. També aquí serra introdueix dos elements simbòlics de primer ordre El primer, la presència premonitòria d'un xai a les escenes d'espera de la Sagrada Família, un agnus dei que em feia recordar Zurbarán. La segona, la meravellosa escena -l'única amb banda sonora- de l'adoració dels mags, la reialesa prostrada davant un infant, la llunyania davant el concret, l'essencial davant la narració... amb la músia intensa d'El cant dels ocells interpretada per Casals. Diuen que som en un món on costa interpretar el llenguatge simbòlic, però aquesta escena tothom l'entén. I l'emoció és compartida, total.

:

El desert i el bosc

:

El següent bloc de símbols que voldria comentar és el del paisatge, que combina el desert amb el bosc frondós. Per no enrotllar-me més, us transcric la cita de Jorge Wagensberg (El País Semanal, 17.8.1997), que ja vaig posar-vos un dia:

:

No hay nadie más. De repente te ves a ti mismo como una invasión del exterior. Cada paisaje estimula un tipo concreto de reflexión. El desierto es el que más te impulsa a reflexionar sobre ti mismo, mientras que el Amazonas te provoca reflexiones relacionadas con la realidad que te rodea.

:

La llum i la foscor

:

I el darrer comentari que faré en aquest excurs sobre els símbols té a veure amb la llum. El film és en blanc i negre i aquest fet ressalta encara més la dualitat entre llum i foscor i les seves interrelacions, com van descobrir els pintors manieristes o com rotundament expressaven els pintors barrocs espanyols amb els fons tremendistes, que ja no s'abandonaren. Des de Joan de la Creu a Foix, ja ens diuen també que és en la foscor, o en el somni , que veiem llum, l'estrella, potser. (Per cert, genial, el diàleg dels reis comentant els somnis: de nou, milers de símbols que provenen de l'Inconscient, l'altre gran productor de símbols, que enllaça amb l'home de la foscor/de la natura contra la claror/cultura).

:

I que és amb l'ombra com reconeixem els volums i en la foscor, en la negror, com comprovem la força de la llum. I això, per poder-ho experimentar. per haver-ho d'explicar, podem dir-ho amb paraules o amb imatges. Albert Serra ens ho diu amb imatges, les eines més potents que té la llum a la nostra societat hipertecnològica.

:

Vídeo: reportatge del programa "Cinema 3", de TV3.

: