dijous, d’abril 06, 2006

Signe - II

Em preguntes pel poder dels objectes i llur màgia. I per les supersticions, la principal crítica a les quals, de fet, no és pas la més evident: el negoci immund de mèdiums, tarotistes i quiromàntics que s'aprofiten de les angoixes humanes. Em preguntes si les medalles i els sants no fan més o menys aquesta mateixa funció, que delega en una mena de forces ocultes allò pel qual no tenim més força, o no tenim ni idea. I, probablement, la confiança en la capacitat mediadora dels objectes forma part, no tan sols d'aquests dos fenòmens, sinó de l'ancestral evidència de la limitació de les capacitats humanes. És a dir, de la mort.
:
Com l'anell que portem, els objectes mediadors ens recorden o, millor dit, ens fan present de l'única manera possible (moltes vegades) aquell qui estimem, o aquell a qui pertayem, o aquell qui sotmetem. Fer present aquest algú, o la seva força, condiciona allò que fem. Però és la nostra relació amb aquest algú la que determina aquestes condicions, no pas l'objecte. Abandonen el seu paper de signe per esdevenir símbol. Convoca la presència d'aquesta relació, intenta que aquest signe, aquest objecte, aquest acte, sigui una al·legoria que anticipi els béns d'aquesta relació. Porto un anell de qui estimo i el qui convoco és l'amor, el faig present de l'única manera que els límits ens permeten de fer-lo: al·legòricament.
:
Però mal farem si atribuïm als objectes, o als gestos, o a les rares litúrgies, un poder ocult que és convocat per l'art d'unes forces que no convoquen, de fet, cap actitud humana. Res de fora pot fer actuar en nosaltres allò que no tinguem dins. Ni les circumstàncies casuals deixaran de ser casuals. Encara que vulguem, no ens podem desempallegar del tot de la porció de llibertat que se'ns ha estat concedida, en els marges del que no està escrit ni als consells d'administració, ni als arxius secrets del Vaticà, ni a les agències d'espionatge, ni a les mans, ni als astres.
:
Publica un comentari a l'entrada