:A la II Jornada Valors i Compromís va destacar també la ponència d'Antoni Puigverd [aquí sencera, aquí en vídeo], que us recomano vivament. Us reprodueixo el darrer paràgraf perquè m'ha semblat molt explícit. A través de la seva experiència com a poeta, ens descriu quin pot ser l'important pas, prim com la pell interior d'una magrana, que fa passar de l'amargor interior a la dolçor dels seus fruits. Diu:
:El jo histèric. L'ascesi era el camí previ a la mística, de la mateixa manera que el despreniment d'allò extern és el camí de la interioritat. Durant molts anys, jo em vaig pensar que feia aquest camí escrivint poesia. Poesia del jo. Una forma d'autoconeixement com la de Rilke. Ara m'adono que no vaig passar mai del jo histèric. El jo contemplatiu. El jo que es queixa. El jo que es culpa, que es desagrada, que dóna voltes a la peixera de viure. El jo que s'enamora, que desitja, que tem la mort, que es confon amb la natura, el jo, en definitiva s'estilitza moralment com aquell que cultiva els músculs al mirall. El jo confon la poesia amb un mirall on afaitar-se i pentinar-se. Aquest jo no és ni poètic ni profund. És el jo que no aconsegueix travessar la pell amarga de l'ofici de viure. Com que no parla explícitament de l'exterior, creu que ja ha conquerit el territori interior. Com aquell que aconsegueix treure la pell coriàcia de la magrana, però no aconsegueix eliminar-ne la segona pela, aquella que és tova, groga i amargant, i mai, per tant, aconsegueix fruir del dolç sabor dels petits fruits, així el que dóna voltes al seu jo. Potser s'ha alliberat, sí, del coriaci món exterior, però encara no sap que, a l'interior, no és ell, a qui ha de trobar. A l'interior, hi ha els fruits dolços. Però s'han de conquerir nets d'histèria personal, nets d'histèria groga i tova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada