Deslligament i acollida

Un dels articles que més m'ha agradat darrerament és la reflexió que fa Francesc Torralba a Foc Nou aquest mes de juliol. Reflexionant sobre la paràbola del fill pròdig (a mi m'agrada molt), el filòsof es fixa no tant en el retorn com en el fet que el pare, al principi, el deixa marxar amb la part de l'herència que li pertocaria de rebre més endavant. Diu Torralba:

:

No és fàcil deslligar-se del qui més s’estima. No és senzill deixar marxar, acceptar les opcions lliures dels éssers que estimem, deixar prendre el vol sense rancúnia, fins i tot sabent, que aquell vol no anirà bé, que fracassarà i naufragarà. Només, però, qui deixa anar, qui realment allibera, pot esperar, algun dia, el retorn de la persona estimada. Si el fill pròdig hagués restat tancat a casa amb clau i forrellat, si el seu pare li hagués prohibit marxar, sempre l’hauria maleït i hauria idealitzat aquell viatge. El pare el deixa marxar. Deixa que caigui i es faci mal. Això li comporta un gran sofriment. En ocasions causa més patiment la inacció que l’acció, el silenci que la paraula. Però el pare de la paràbola estima de veritat i qui estima no projecta les seves pors, ni la seva soledat en l’altre. Deixar fer, deixar anar. No està d’acord amb el fill. No entén les seves raons, però no coacciona, ni priva la seva llibertat (...).

Deslligament i acollida: heus aquí dues categories decisives en l’exercici de l’amor. Contra la tendència a privar la llibertat de l’altre per un excés de zel i a limitar els seus moviments; el qui estima, deixa campar. Contra l’amor possessiu i paternalista que asfixia i mata els vincles interpersonals, hi ha l’amor que obre espais per córrer, que confia en l’altre, que allibera (...).

L’acolliment és l’altra gran lliçó del pare (...). Acull incondicionalment. És propi de l’amor no calcular. Per això l’amor és foll i transcendeix l’aritmètica de la justícia (...).

Tothom pot marxar quan li plagui. No li cal donar explicacions, ni excusar-se, ni cercar justificacions. Fins i tot pot maleir la mateixa comunitat, però, si, després d’un llarg viatge, vol tornar-hi, se sent cansat i afeixugat i, s’hi vol inserir de nou; la comunitat l’acull, sense judici, sense retrets.

: