diumenge, de setembre 12, 2004

De monges i fills pròdigs

Els vots


La Mª Àngels fa els vots com a monja a les Carmelites de Mataró. No hi puc anar, però faig arribar els meus records. Té si fa o no fa la meva edat, més jove potser, i m’imagino que deu ser conscient que el que fa és un acte contra-corrent, quasi mal vist, definitivament incomprès. Ella com ningú sap fins a quina dimensió. El lliurament total, les vinculacions "fortes", les renúncies, la pobresa, fer el que ningú fa, descobrir que hi ha vida més enllà de la banalitat, el silenci... totes aquestes actituds són sota sospita. Si el destí és Déu, i l’alberg l’Església, pràcticament podem parlar d’un fenomen alienígena. Però el que importa de veres és que ha fet una opció vital, ha decidit dedicar totes les hores de la seva vida a la felicitat, a relacionar-s’hi, a contemplar-la. L’alegria ha de ser immensa.


Elogi de la perdició


L’Evangeli d’avui és la paràbola del fill pròdig (Lc 15, 1:32), una de les més belles i fonamentals de la fe cristiana. Cada vegada que t’hi acostes descobreixes més coses. Diumenge passat, en Jordi Cussó, rector de sant Josep, comparava el "ningú de vosaltres pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té" (Lc, 14, 33, el de la setmana passada) amb el fill pròdig, que fou valent i que també ho va abandonar tot, ho va pedre tot. Una de les primeres imatges d’aquesta paràbola la tinc impresa al cervell en la versió d’Els Pastorets de Mataró. Quan era petit, m’emocionava i m’intrigava; era, per mi, una al·legoria del món adult, amb el Bé i el Mal debatent-se a través d’ell, però que només ell i tan sols ell podia triar. Ser adult és sofrir i triar, pensava (bé, no m’agrada haver tingut tanta raó...).


Més gran, el fill pròdig també em recorda els viatges a l’infern mítics (Orfeu que, com la dona de Lot, es perd si mira enrere) o els que descriu el monjo Silvà del Mont Athos referint-se a la seva vida abans de fer-se monjo, o la vida del propi Buddha. El pas per l’infern, pel mal atractiu ("el bell és vil, el vil és bell", dirà Hamlet), per les passions, fixeu-vos, no és condemnat. En fi, en això consisteix l’amor. En estimar sempre, passi el que passi, sigui com sigui. I en obrir-se sempre al retorn, al respecte pel procés intern de cadascú.

Darrerament s’ha publicat una curiosa reflexió sobre el quadre de Rembrandt "El retorn del fill pròdig", feta per Henri J.M. Nouwen, que és a L’Hermitage de Sant Petesburg. El recomano vivament, com a exemple de fascinació per la paràbola, per una de les seves representacions, per les actituds fonamentals dels personatges que hi actuen i, sobretot, per la seva capacitat sintètica d’allò que realment compta en aquesta vida.

BIBLIOGRAFIA