Tu ets el solstici

:

El passat dia de Nadal, el periodista Jaume Oliveras, publicava a El Punt l'article "La festa del Sol Nou", en què reivindicava el fons pagà de la celebració el solstici d'hivern que ja es manifesta "en cultures tan llunyanes com ara la mesopotàmica i l'egípcia, l'ària i la semítica, o l'asteca i la maia" i "marcava la victòria del Sol sobre la nit i l'inici d'un nou cicle que desvetllava les forces de la natura". Així, Europa conegué, gràcies a l'extensió dels pobles aris i després a les saturnals romanes, al Sol Nou, "el gran fecundant, la màxima divinitat, el déu que donava vida als déus i, per això, mereixia la celebració més pregona". La cultura cristiana, així, absorbiria aquesta festa per convertir-la en el nostre Nadal, després de l'experiència monoteista jueva. "Amb l'aparició de la figura de Jesús de Natzaret, el cristianisme vol fer un pas endavant en la cultura monoteista i obrir la revelació a tots els pobles de la terra". Així, "és el papa Liberi, l'any 354, que proclama el 25 de desembre com a dia de la Nativitat" i "la festa ancestral de la nova fecunditat es converteix en la joiosa celebració del naixement de Jesús, un Nadal poc explicat en els Evangelis i interpretat convenientment per remarcar els nous temps que s'anuncien als pastors de Betlem", diu Oliveras.

:
Diu finalment que "fills de la cultura cristiana, celebrem el Nadal marcat per la crònica immediata, però amb la idea que el solstici d'hivern ens anuncia l'inici d'un nou cicle de la natura, una natura prou castigada però que, any rere any, invoca la conversió de la nostra vocació de ciutadans del món".

:

Em sembla una bona síntesi, especialment per aquells que es miren amb recel la nostra tradició, com si tot just tot comencés ara. Cal veure, potser, que el fil de la història, també el de la tradició, ve de més lluny, i que els significants varien però no potser els significats. sens dubte, pels cristians, Nadal és un nou inici, un neixement, un camp ple depossibilitats, és el futur del fil de la història.

:

Però a mi minteressa més destacar que, amb el cristianisme, potser sí que el significant canvia de ple. Fixeu-vos com adopta la tradció anterior: El Sol Nou, la llum que reneix, el que ens fa fecunds, allò que fa que la vida valgui la pena, ja no és un astre, un estol de divinitats entotsolades, un Déu que ens mira de reüll o una abstracció, una utopia, situada en el futur. No, allò que ens salva és un infant. Déu es fa home, que és com dir que només podem trobar aquest Sol Nou des de la humanitat, des de la nostra existència, des de la concreció de la nostra vida. Que el més enllà és aquí.

:

Apa, que tot això sigui possible aquest 2010.

:

Foto: Mosaic de les saturnals romanes, a Pompeia.
: