Neomalthusianisme

El catedràtic Guillem López Casanovas deia dimecres a El Periódico que caldria vincular les estratègies de desenvolupament a Haití (també el seu ajut internacional) a l'adopció de mesures efectives pel control de la natalitat que, segons ell, és una de les causes de l'extrema pobresa del país caribeny. Déu me'n guardi de pensar rebatre'l, jo que no tinc cap autoritat. Però sí que voldria dir algunes coses que m'ha fet pensar, just en la línia contrària... o complementària. Per cert, vaig parlar d'aquest tema en un altre post, deu fer un parell d'anys, a rel d'un article de Moisés Naím a El País.

:

Potser sí quehi ha una relació entre el control de la natalitat i el desenvolupament econòmic, encara que Naím recorda que les teories malthusianes sempre han fracassat perquè obliden que els progressos tecnològic en la producció de béns i d'aliments creixen en una progressió superior a la descendència. Recordeu que Marx s'havia oposat a Malthus amb arguments similars. També és cert que en determinats contextos de subdesenvolupament, la prole nombrosa compensava la mortalitat infantil i proveïa de mà d'obra, de manera que no sempre menys fills ha estat igual a més riquesa (hi ha un article molt provocador de Xavier Sala i Martín en aquest sentit).

:

Certament, ara som en altres contextos. D'una banda, els països més rics tendeixen a reduir el nombre de fills (crec que més com a efecte que com a causa). No cal anar massa lluny per parlar amb persones d'edat fèrtil i addueixen els costos (en temps, en educació, en renúncies professionals o d'oci, etc...) com a causa principal de la decisió de no tenir més fills. D'altra banda, altres experts (a casa nostra Lluís Flaquer o Anna Cabré) proposen l'adpció de polítiques de protecció social que minorin aquests costos, donat que hi veuen perills reals, també per a l'economia, que la humanitat prescindeixi de produir fills alhora que incrementa la seva riquesa.

:

De l'altra, en els països més pobres (els que relata l'article del professor López Casanovas), si bé una lectura del seu subdesenvolupament rau en l'excés de neixements, també és cert que no ens podem quedar amb aquesta lectura fàcil i un pèl tòpica. Primer, perquè les pautes de desenvolupament passen per molts altres factors (capacitat de producció, d'educació, de millores tecnològiques, de lleis més obertes, de rigor polític i pressupostari...). Segon, perquè malament anirem si l'únic argument del control de la natalitat és estrictament econòmic, quasi industrial, com el que practiquen els xinesos (cosa que provoca avortaments massius o assassinats de nenes recent nascudes).

:

El control de la natalitat, en tot cas (i més enllà d'un absurd debat moral sobre l'anticoncepció), ha de promoure sobretot que el fill o filla sigui volgut, estimat, reflexionat entre els dos progenitors. I no ens ha de servir, tampoc, per anul·lar la sorpresa, la capacitat contingent de ser feliços (és a dir, sense esperar el príncep blau), l'aparició d'un altre damunt el qual abocarem tot l'amor que som capaços de donar. I que això ens doni sentit a la vida. Encara que arruïni carreres. Aquest valor crec que val tant o més que l'econòmic a l'hora de parlar de 'polítiques familiars', no?

: