Opisso i els camins de l’expressió

La mostra retrospectiva que acull la sala d’exposicions de Caixa Laietana a Mataró sobre l’obra d’Alfred Opisso (Barcelona 1917 - Mataró 1980) és un dels esdeveniments de l’any que comença, sens dubte. Sobretot, perquè des de fa 25 anys no hem pogut veure cap altra exposició dedicada a l’artista, almenys d’aquesta envergadura. I perquè, en aquesta ocasió (i a temps rècord, em consta) s’han pogut aplegar més de 100 obres seves, fill de també pintor i ninotaire Ricard Opisso, recollides en un magnífic catàleg molt ben prologat pel comissari de l’esdeveniment, en Pere Pascual. És, per tant, ocasió pel redescobriment d’un artista rellevant del seu temps i que avui ens pot dir encara algunes coses.

A parer meu, hi ha dues constants en l’estil d’Alfred Opisso. La primera, m’atreviria a dir, una certa decepció noucentista, sens dubte motivada per l’impacte psicològic de la Guerra Civil i les seves conseqüències al conjunt de la població, és clar, però principalment a aquells que havien somniat amb un país més o menys excel·lent, emmirallat en els cànons clàssics i optimista. Una tristesa estructural, més aviat melanconia, que queda descrita en el to dels seus colors, en el desdibuixament provocat pel contra-llum (ell que era apreciat pel seu impol·lut dubuix) o en la mirada dels seus personatges, encara més en les escenes costumistes (Vella que puja l’escala, El cec, Ciris...), o en el seu retrat ja de gran, amb aquella mirada desconfiada, circumspecta, potser desencisada.

La segona constant, ell que era un gran retratista (té pocs paisatges, però hi són, a la mostra), consisteix en destacar el caràcter polièdric de les persones. I ho fa, especialment, experimentant en estils que ho poden expressar millor i que resten molt allunyats del que més li coneixem, o el que més li demanaven pels encàrrecs. Retrats, sí, pallassos i cafès de París, sí... però experimentant nous llenguatges, com el del cubisme (algun quadre recorda l’època cubista de Torres Garcia) o el del surrealisme, probablement una manera de plasmar l’ànsia de llibertat escapçada per la història i per la demanda. Polièdrics són uns quadres que fragmenten (Cara, Mampara), que mostren punts de vista oposats però simètrics (Dues cares, Perfils...), o que capgiren el sentit de la història empresonant els domadors (Circ).

Un home, doncs, que sense renunciar del tot al camí de l’excel·lència, i potser advertit de la violència dels límits reals de l’ideal, sap alhora explorar altres camins expressius per posar damunt al taula totes les possibilitats de l’existència que ens volia mostrar.
:

* article per la revista Valors (gener 2010)
· Alfred Opisso. Pintures i dibuixos estarà oberta fins el proper 31 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana, a la Plaça de Santa Ana, 1-4 de Mataró.

· Fotos: Cartell de l'exposició, Bressol, i una del moment de la inauguració (Conxi Duro)

· Enllaç a anterior àrticle sobre Opisso, aquí.

· Enllaç a article de Pere Pascual aquí.

: