Perduts entre la vida i la mort

El darrer article en què vull parar esment del darrer número de la revista FRC correspon a una anàlisi quasi metafística de la sèrie televisiva Lost (Perdidos),, que il·lustrava la darrera temporada amb aquesta escena que sembla un Sant Sopar. El títol de l'article és el d'aquest post i l'autor és el periodista Pep Prieto [facebook] (llegiu-lo sencer aquí). "Tots els episodis de la sèrie", diu "s’han basat en la juxtaposició d’una experiència present que té correspondència amb una de passada, però resulta que el que estàvem veient era un contrast entre els pecats comesos en vida i la necessitat d’una redempció davant l’evidència de la mort". Per l'autor, la sèrie no defig sinó que integra els relats religiosos per intensificar el seu significat. "No és gens casual que el pare de Christian Shephard, quan revela la veritat al seu fill, estigui davant d’un vitrall on s’hi veuen dibuixades les iconografies de les principals religions del planeta. I no és, qualsevol religió, un instrument generador de preguntes sense resposta? No és qualsevol credo una prova de Fe per a qualsevol home emmirallat a les seves contradiccions?", es pregunta.

També analitza el paper depersonatge principal. "Al llarg de les sis temporades, aquesta funció del doctor Shephard se’ns recorda constantment. Jack és el guia, el sanador, el líder, el primer a endinsar-se a l’illa i el que torna a la vida els supervivents de la catàstrofe aèria. Jack és un messies a contracor, la viva imatge de la contradicció entre Fe i Ciència, un símbol de les profundes contradiccions de tots els homes. Com ells, busca obsessivament la figura del pare (el Creador) i la seva existència es basa en la dualitat, en la disjuntiva. És capaç del millor i el pitjor, és la llum i la foscor, com la mateixa illa", diu. vaja, la reconstrucció d'un relat conegut.

Mireu què més diu: "Jack, aquell que obre l’ull al principi de la sèrie, és qui aconsegueix mantenir la llum, l’equilibri, s’erigeix en màrtir de la causa que permet que el mal no s’estengui pel món i quedi custodiat en un tros de terra al mig del mar on les ànimes van a lluitar per la seva redempció. Jack, el que l’obre l’ull i determina la mirada sobre tots els conflictes oberts, és qui el tanca a la memorable imatge final de la sèrie. Aquest ull tancat representa el llibre enllestit, el metratge que cueja a la última bobina. Hem vist una història a través dels seus ulls i, com ell, els tanquem carregats de preguntes, amb el desassossec d’haver assolit una certa redempció". I així acaba: "Fatalisme contra redempció. La fe contra la realitat. Perdidos acaba amb una extraordinària lectura metalingüística: els finals, feliços o no, depenen en gran mesura de nosaltres mateixos".