La lliçó dels setanta *

Si la primera mostra del que és la Col·lecció Bassat (vegeu Valors, desembre 2010), puntal del futur Museu d'Art Contemporani de Catalunya a la capital del Maresme, era un bon motiu per comprovar l'actualíssima qualitat intrínseca de les peces que, a la segona meitat del segle XX, irrompien abruptament, la segona exposició es centra sobretot als anys setanta i, diria, fa tot l'efecte contrari. M'explico. És justament la qualitat, la sofisticació dels llenguatges (si bé no en tots els casos) i les derives artístiques dels autors catalans més reconeguts la que permetrà, ara, recuperar, revisitar o, millor dit, reflexionar amb el temps passat, sobre els impressionants canvis que hi hagué als anys setanta a casa nostra. I, de retruc, el seu efecte en l'art contemporani. Aquesta mostra recau en autors ja consagrats aleshores, fonamentalment els que passaren per la Galeria Adrià, de la que Lluís Bassat en fou soci, i se'n prepara una el proper semestre amb autors aleshores novells.

Perquè sí, en sabem unes quantes coses dels anys setanta que marquen la història posterior: la crisi del petroli, la mort de Franco i l'adveniment de la democràcia, els darrers escarafalls de la dictadura i els primers de la democràcia, amb Eta al fons, el canvi radical de costums, l'ecolsió de la cultura i de la llengua... El que no s'ha reflexionat tant a fons, potser, és sobre l'esperit, o l'estat d'ànim, amb què la societat catalana digeria aquests canvis, com els gestionava i com han afectat la vida posterior. I de quina manera es reflectia a l'art.

Potser Josep Guinovart, l'autor més prolífic de la mostra, reflecteix de forma més clara a la seva obra aquest estat d'ànim que es debatia entre l'entusiasme i la contenció, entre les passions emergents i les responsabilitats en què se submergia el país, entre el poble del sis-cents que veu com puja la gasolina i l'amenaça l'atur i el poble de la llibertat que ha de pactar amb el règim caduc i la seva atàvica força. Tot això hi és més o menys explícitament en Guinovart, amb els seus personatges i les foscors, amb els rostolls vivíssims i el seu tros cremat. Però també hi és en altres autors com Tharrats, Clavé o Miró, també Miró, les revoltes de colors d'August Puig, els espais de Ràfols Casamada... Destaca també la recuperació de l'escultor Marcel Martí, preocupat per la forma.

Efectivament, la solució dels anys setanta a aquests reptes fou formal. Una ruptura de tot formalisme en els costums i una concertació formal de gran generositat (i eficàcia històrica) en el terreny polític i econòmic. L'escultura d'Alfaro i els quadres d'Hernàndez Pijuan semblen emblemes d'aquesta solució, fins i tot de les seves "víctimes" (els sentiments, per exemple, absents al discurs de tota una generació). Darrera d'això, però, hi ha hagut molta 'olla bullida', però també la capacitat de posar el país al davant de qualsevol temptació. I se'n van sortir prou bé. No sóc jo qui renega de la transició i altres 'invents' que, enlloc de partir del millor possible i va cap avall, parteix de la realitat tangible i la va cosint...

Però de nou, avui, ens debatem entre les noves passions (indignació de tota mena, desconcerts...) i ens sembla que les costures del vestit fet els anys setanta són trencades, o no són prou útils (sistema de partits, autonomia, globalització...). De nou, però, caldrà apel·lar a l'estat d'ànim que, finalment, prefereix la concertació, l'entesa, el bon govern i un nou pacte formal, que incloqui també (com aleshores) els costums. A veure si l'art hi ajuda.

* Publicat a la revista Valors (juny 2011), amb una versió un pèl més reduïda (per espai)

La "Col·lecció Bassat - Art Contemporani a Catalunya - 1970-1979" es pot veure a la Nau Gaudí de Mataró fins el 20 de novembre de 2011.