diumenge, de desembre 12, 2010

Ara en sabrem la profunditat *



A Catalunya tenim un problema greu amb la cultura de la postguerra i, sobretot, la que van protagonitzar les generacions actives creativament durant el franquisme. Probablement, el mateix fet que les féu valorar més enllà del seu àmbit de creació és la mateixa força que durant molts anys ha restat silenciada. L'oblit d'Espriu i en bona part de la Nova Cançó sembla com un triomf 'post mortem' de l'immobilisme i la manca de sentit crític que el franquisme imposava, i que havia estat un dels motors que impulsaven a la recerca de nous llenguatges, a la d'alternatives fàcilment més suggerents o a la de subterfugis que convidaven a un dels camins més genuïns de la cultura: el de tornar a dir les coses des de perpsectives que ens les facin més profundes, potser més complexes, potser més interessants del que se'ns presenta a simple vista.

Un dels fets més rellevants de la posada en marxa del futur Museu d'Art Contemporani de Mataró, que comptarà amb mil peces provinents de la Col·lecció Carmen i Lluís Bassat, i de la que aquests mesos es pot veure'n un impressionant tastet a la Nau Gaudí, és aquest. Hi ha altres aspectes (les potencialitats de la col·laboració públic / privat, la importància del del col·leccionisme, la suma importància de les ciutats de l'Arc Metropolità en el futur de la regió de Barcelona al món, el paper de l'urbanisme en la cultura, etc...), però per raons òbvies, hi estic massa implicat, preferiria no fer-ho des d'aquí. En termes eminentment artístics, ara podem recuperar un fil conductor del que aporta l'art català d'aleshores lluny de la 'rabiosa actualitat' que mata tot el que és gras.

Un magnífic catàleg que inclou escrits -entre d'altres- de la comissària i directora Núria Poch i del crític José Corredor-Matheos, ja ens dóna idea d'aquesta lectura. I sorprèn, així, un art que encara pot dir moltes coses en una cultura postmoderna mancada justament de referents fiables. Es tracta d'un autors que, sense renunciar a l'esperit d'avantguarda dels seus 'pares' (Miró i Picasso, fins i tot Torres-Garcia, diria, també presents a la col·lecció), i conscients que justament aquesta tradició (encara en la seva etapa més creativa) els porta a formar part dels grans moviments artístics de la segona meitat del segle XX, emprenen tots ells la recerca d'un estil, d'un llenguatge i una poètica pròpies. Amb poques peces, per exemple, veiem el trajecte de Tàpies, de Ràfols-Casamada, Clavé, Guinovart o Hernàndez Pijuan, un trajecte curull de bones mostres de recerca i del caràcter inquiet d'aquesta generació. I podem recuperar personatges com Joan Brotat, molt oblidat i -en canvi- absolutament necessari, o no permetre que li passi el mateix a Joan Ponç.

El temps passa molt de pressa i ho fa en forma d'imatges que se succeixen com en un carrusel imparable i inabastable. O que senzillament il·lustren, o són utilitzades, per determinades urgències que ho deixen de ser... com veiem cada dia als centenars de canals de TV, al Twitter o al Facebook. L'àncora del repòs que ha de significar tota proposta museística, un repòs necessari per a l'entusiasme, fa bé de recuperar un art que fou molt útil i que ara és l'hora de veure'l com a profund.



* Article per la revista valors (desembre 2010)
L'exposició Col·lecció Bassat. Art Contemporani de Catalunya 1947-1969 es pot veure a la Nau Gaudí de Mataró fins el 15 de maig de 2011. Foto: Bedmar.

Publica un comentari a l'entrada