Dretes i esquerres

L'últim en apuntar-se a la moda de dir que ja no hi ha dretes i esquerres és, agafeu-vos, Cayo Lara, coordinador d'una formació que es diu 'Izquierda Unida', de la qual també n'és el cap de llista per Madrid. Segons aquest nou ideòleg de les ciències polítiques "hoy, la lucha no es entre izquierda y derecha sino entre arriba y abajo" (El País, 10.10.2011) no sé si comentant el Kamasutra o una sèrie de la BBC.

És un dels tòpics més sentits que, fins ara, justificava molt agent de dretes de no haver de dir que ho són. L'actual responsable de comunicació del Govern Mas, Jordi Martí, és autor d'un llibre en què demana gairebé sisplau poder ser de dretes i reconèixer-ho sense embuts. Ho fa en un context com el català que, si ens descuidem, no hi haurà ningú de dretes. Els de CiU, malgrat Jordi Martí, ho neguen (neguen que hi hagi dretes i esquerres en un país 'anormal' com Catalunya... anormal que li diguin a un altre); els del PP són 'de centre' i els de PxC utilitzen els arguments i el llenguatge de l'extrema esquerra.

Parlant de PxC, convindria que llegíssim tots un article que publicava aquest estiu Javier Cercas. La pèrdua de l'orientació dreta/esquerra no porta, com crèiem -diu-, a justificar el qui és de dretes (i se'n vol treure la tradició), sinó directament a carregar-se la política i a deixar entrar el feixisme. I Catalunya tampoc és anormal en això. Deia que parlàvem de PxC.

L'esquerra que jo reivindico hi és per algunes coses. En dic tres. Primer, com a orientació: hi ha democràcia quan som capaços de veure els pols de la pluralitat. I sempre que aquests pols es relacionin; som a l'equerra d'alguna cosa. En aquesta mena de relativisme de variables geomètriques val la pena, però, recuperar una vella reflexió del desaparegut André Gorz qui afirmava que, front al capitalisme, que condiciona la vida de les persones, els seus valors i la seva educació, al determinisme economicista, "una societat esdevé socialista quan les relacions socials, fixades a través de la racionalitat econòmica, en l'increment de capital, revesteixen un caràcter subordinat respecte als valors i objectius no quantificables" de manera que el treball sigui "solament una activitat entre moltes altres no menys importants" (Cuadernos 90, abril 1990).

Segon, com a tradició (tampoc en això Catalunya és anormal): hi ha un fil conductor que uneix la tradició progressista a Catalunya i n'hi ha un que uneix la línia conservadora (vegeu l'imprescindible llibre d'Isidre Molas al respecte), especialment teoritzats després de Balmes. Són fils a vegades esfilagarsats, a vegades fent trena i a vegades irreconciliables, però hi són. Un altre dels tòpics actuals és fer creure que la tradició no existeix i que el món comença amb nosaltres. Doncs no.

I tercer, l'esquerra és també una perspectiva, amb posició inicial i punt de fuga. No sóc determinista, però cal reconèixer que la posició genera relat i que no hi ha política sense lligam a interessos. Hi pot haver divagacions però no política. I és una posició que, fonamentalment, ve "de sota", en això coincideixo amb Lara, però que es projecta (per això és d'esquerres) i que aspira a ser 'a dalt', és a dir, al govern.

Que hi hagi altres debats sobre la taulano exclou que la matriu orientatòria ens asismili a la majoria de societats democràtiques del món (per sort). Que Catalunya mantingui, a vegades com una cançó de l'enfadós, el seu melodrama propi sobre fet nacional, tampoc ens fa massa diferents. Aquí i a tot arreu, per cert, no és un tema menor, el fet nacional. Inclòs el grau de sobriania que (no siguem il·lusos) no té massa a veure a vegades amb que la nació es correspongui amb un estat idependent. La qüestió nacional és més fonda. I sí, també hi ha -a la tradició de l'esquerra- una manera pròpia de tractar-lo.