L'art és sempre contemporani

He de reconèixer que en Francesc Masriera m'estimula. S'ha especialitzat en escriure al digital mataroní Capgròs uns articles en què, bàsicament, blasma l'estètica moderna i deixa, com un sospir, un deix de nostàlgia que fa que no ens hi puguem emprenyar. En vaig parlar un dia quan ell i jo érem regidors -a banda i banda-, fa uns mesos, però crec que ara que cap dels dos en som (encara no sé per què ha renunciat a substituir Marcel Martínez), podria haver-hi un debat més interessant.

Ara hi torna amb un article nou contra tot el que se n'ha dit 'art contemporani'. He de dir una cosa, d'entrada. Ni ell ni jo en som experts, tan sols ens ho mirem -almenys és el meu cas- amb certa curiositat. La primera prevenció que tinc, davant l'art, és d'anar molt en compte en blasmar-lo, sé que -a vegades- és un recurs massa fàcil de la mandra. Més encara si el motiu és 'que no l'entenc'. A mi, que les coses no s'entenguin més aviat em crea el xiuxiueig de les preguntes, em situa en posició d'obertura (o no, si no estic per orgues, és clar) i no pretenc pas tancar cap cercle. Per exemple. no us sembla que part de la bellesa de Las Meninas consisteix precisament en què no s'acaba d'entendre?

En segon lloc també he de dir que l'etiqueta 'art contemporani' és equívoca. Calvo Serraller, per exemple, situa aquesta etiqueta des del Barroc ençà, és a dir -més o menys- des que l'art deixa de ser 'instrumental' i passa a tenir valor en sí mateix, si és que aquest pas és definitiu (de fet, si l'art és mercaderia ja no és art contemporani, oi?) i del tot bo. Un dels riscos és, precisament, la buidor de sentit. A mi, però, em sembla un risc molt menor: tot el que es buida es pot tornar a omplir. El que em sembla un risc més greu és l'esteticista, que les obres d'art no ens permetin nio un segon de dubte, de més enllà, perquè quedin 'acabats' amb la primera mirada. O que pretenguin un efecte estètic i prou. En llenguatge vulgar serien  uns 'escalfabraguetes'.

Un darrer risc és el de la manca de criteri, en la 'dimissió' o absència de prescriptors. Potser Masriera i jo fem el ridícul parlant d'aquestes coses perquè els de veritat en saben callen. Cal reivindicar el criteri, cal aprendre dels que en saben i cal opinar, sí senyor, quan les coses són bones o no. No tot s'hi val. Però no vol dir això, seguint l'argument de Masriera en boca de Jean Clair (o al revés), que el criteri sigui el retorn als cànons clàssics. Potser els cànons clàssics s'han de recuperar per enviar-los a can pistraus, qui sap, com han fet els barrocs, els romàntics o els avantguardistes. Aquest debat entre el cànon clàssic i el seu rebuig és tan clàssic...

Però sí que em peocupa, a l'article de l'amic Masriera, és que tot ho posi en un mateix sac. Ni tots els autors que cita són iguals ni totes les obres d'autors bons són probablement bones. Ni els materials, ni la poètica utilitzada, determinen l'obra final... L'art, de fet, el dividim en períodes a l'hora d'entendre la seva evolució. però l'art no te temps. ¿Què fa més fàstic, el semen de Jean Fabre o la sang d'animals que servia per fer el vermell dels gravats als còdexs medievals, per exemple? ¿Què és més 'autèntic', les santes de Caravaggio pintades sobre models de prostitutes, amb tot detall, o les caricatures de Keith Häring als busos de Nova York? ¿Qui és més fidel a la realitat, el preciós dibuix del pa de Dalí o els brodats sobre llençols bruts de Tracey Emin? No ho sé.

Només sé que des de fa molts milers d'anys, l'home va entendre que per viure en aquest món que s'obria davant seu, el món de la civilització, el món dels 'per què', el món que no entenia del tot, va començar a 'representar-lo'. les paraules, els dibuixos, els rituals, la dansa, els mites i, més tard, el teatre, provenen d'aquesta admiració interrogativa. D'una banda, la representació del que existeix -ho vegem o no- ens calma. De l'altra, ho fa present de forma -diguem-me- gramàtica, però d'alguna manera ho fa present. I, finalment, ens permet un contacte, un diàleg (comunicació? comunió? copulació?), amb aquesta realitat, que no podríem viure sense aquesta mediació. Crec que aquest esquema es repeteix avui, ho fa amb molta llibertat, sí, i amb moltes tonteries, també. Però ho fem constantment, ho fem paradoxalment (l'arte povera és bellesa? doncs per alguns, sí; i pels altres potser és el que transforma en bellesa coses que a primera vista noens ho semblen), ho fem sense saciar-nos... Jo, més que retorn als clàssics, potser demanaria un retorn a la calma. 

Mentre tant, els que no ens hem venut l'enteniment, potser ens el beurem. Sí, Francesc Masriera m'estimula.

Il·lustració: Tracey Emin, My bed, 1998