Amor prohibit i turc

Llegia abans-d'ahir que la telenovel·la turca Amor prohibit, protagonitzada per una guapa Bihter i l'orfe Behlül, està fent forat a les televisions de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, arraconant l'hegemonia brasilera i amb la crítica mirada dels líders islamistes conservadors, que ha aconseguit el vet a la sèrie per part d'alguns governs, segons informava La Vanguardia. Deia, també, que la sèrie mostra l'atractiu del sistema de vida turc, sens dubte molt més avançat que altres països de tradició islàmica on, enguany, s'ha viscut un important moviment de canvi polític, amb guerres incloses, que veurem com i on acaba. Però que, d'entrada, té algunes eleccions a la vista on, segons sembla, l'islamisme moderat podria guanyar-les.

És obvi que un país, precisament governat per islamistes moderats, que pretén incrementar la seva influència, com és el cas de Turquia, als països del seu entorn (mirant de reüll a Europa), o incrementar-la a la que ja té en estats provinents de l'expansió otomana, utilitzi 'armes' de seducció com les que ofereix la cultura popular a través d'un mitjà encara prou poderós com és la televisió, que ha obert fronteres fa anys gràcies als satèl·lits i que avui pot reviscolar gràcies a internet. L'atractiu dels serials, una herència de les novel·les romàntiques per entregues del segle XIX, respon sobretot a la capacitat de tractar temes universals a partir d'històries molt concretes (que és com millor se'n parla) i a la incapacitat, també, de la cultura actual de fer-ho per la preeminència del llenguatge o bé abstracte o bé tècnic-racionalista. El propi títol 'amor prohibit', suggereix un doble sentit: que sorgeix malgrat les convencions, o que és proscrit com a tema en un món masculí i insensible. El poder de la narrativa, així, esdevé encara molt gran. És normal, doncs, que una potència que 'tingui narrativa', que tingui relat, pugui avançar molt millor si l'exporta bé. El cas més paradigmàtic és l'avenç internacional de la cultura popular nord-americana sobretot després de la II Guerra Mundial. França i Anglaterra, amb forts interessos a la zona, potser haurien de produir alguns serials...

A banda, a Turquia hi ha una veritable passió per les telenovel·les. Fa bastants anys m'hi vaig estar prop d'un mes. Als pobles, força gent es reunia al carrer al voltant d'un televisor encès quan era l'hora de la telenovel·la (o el futbol, l'altre gran relat de penetració cultural). A la ciutat, recordo que vaig haver d'anar a una farmàcia. Tot just entrar, i sense esperar què li demanava, el noi que atenia em va dir que m'esperés una estona, que era a punt d'acabar el capítol de la sèrie. I així va ser. Enganxat al televisor, no em va atendre fins que van començar els anuncis. Tot podia esperar.