L'estultícia de l'alcalde de la meva ciutat avança cada dia que passa. Després d'haver estat descobert amb un pacte secret amb el PP (vegeu el meu post de fa una setmana) aprofita les entrevistes de Nadal que li ofereixen els gratuïts locals (Capgròs i El Tot Mataró) bé per negar-lo o bé per responsabilitzar-ne la seva mà dreta ("el regidor Quim Fernàndez ho va creure convenient"). Vaja. És la famosa frase "carinyo, t'ho puc explicar tot, no és el que et penses" amb la qual molts covards han volgut fer passar per tonta la víctima d'un adulteri o una de similar a la qual Clinton va haver de donar explicacions a la seva dona quan aquesta li va descobrir un "pacte secret" amb una tal Mònica després d'haver-lo negat reiteradament.
Si ho poden explicar tot, que comencin ja. Ha passat una setmana i no sabem encara quants altres pactes secrets hi ha, si n'hi ha. Tampoc sabem el contingut de la 'lletra menuda' annexada a la que fa referència el pacte esmentat. I ningú ha donat cap explicació, ni al PP ni a CiU, respecte a que un document rellevant pels mataronins els fos amagat durant força mesos. I tampoc ha dimitit ningú, és clar.
En aquestes entrevistes hi ha més teca. Parla que va guanyar les eleccions, fent un símil futbolístic, per 3 a 2, quan tothom sap que hi ha un empat en el nombre de regidors amb el PSC, empat mai assumit per CiU. O per exemple, quan titlla d'"usurpadors" els socialistes tot i reconèixer que havia trobat l'ajuntament "net". I tots sabem que s'hi ha escarrassat força en trobar proves del contrari (amb auditories a dit incloses). O quan diu que l'anterior govern tractava l'arribada d'El Corte Inglés amb inèrcia. Ho diu qui va recolzar des del primer dia la plataforma responsable de les aturades judicials del procés (per cert ¿quant va costar i qui va pagar les accions judicials d'aquesta plataforma?). I qui obvia l'aturada, mai explicada, dels processos urbanístics i dels permisos oportuns que féu el Govern Mas fins que -ai las- Mora fos investit. Com passà també amb l'adjudicació de la Ronda de Mataró. L'estultícia de la primera autoritat de la ciutat ha arribat a límits inaudits.
ara per ara, les estripades del nou alcalde son "pecata minuta" comparat amb el desaguisat que heu fet els socialistes durant els anys que heu estat al poder.
ResponEliminaCom ja t'han dit, ets molt bo per veure els problemes aliens pero molt dolent per fer autocrítica.
- Anònim,
ResponEliminaNosaltres devem haver fet coses molt mal fetes, segur, però un pacte secret de govern, mai.
Gràcies per l'elogi.
Bon dia, Ramon i Bon Any:
ResponEliminaEn una de les seves cançons més conegudes, en Lluís Llach, diu “No és això, companys, no és això”, que fins fa uns dies es podia aplicar a la política mataronina i que encara es pot aplicar a aquesta entrada del teu bloc.
Ja t’havia dit en un anterior missatge que et valorava molt com a polític, i ho mantinc, però honestament crec, Ramon, que aquest estils de missatges ara no toca, que ara, com sembla que voleu fer, ajuntar-vos, donar-vos la mà, per treballar plegats a favor de la ciutat.
Deixeu d’una vegada “l’estil Mourinho” de ficar, com les criatures, el dit al ull i cerqueu els punts de contacte que teniu, per tirar endavant l’objectiu comú d’aixecar la ciutat.
I deixa’m explicar-te l’anècdota d’un poema:
L'altre dia s'oficialitzava l'acord entre PSC i CiU i l'encaixada de mans entre el Sr. Barón i el Sr. Mora. Doncs es una anècdota, probablement hi tindrà poc a veure, però el cert es que el dilluns anterior a la tarda, a la reunió del Consell de Ciutat, jo els hi lliurava en mà al Sr. Baron i al Sr. Mora, el poema que t'adjunto i que ha resultat premonitori!!!.
Ho hem de deixar en el nivell anècdota, però com a mínim es curiosa, no et sembla?
I el que si seria molt bo per la ciutat es que aquest esperit, aquesta encaixada de mans aquest esperit que vol transmetre el poema, es mantingués en el temps, pel bé de la ciutat.
Ara et desvetllaré qui soc i t’inclouré el poema. No soc polític, soc simplement un ciutadà de Mataró, a qui la malaltia de Parkinson li ha pres moltes coses, especialment de mobilitat i moviment, però no el cap clar i m’ha fet sorgir una capacitat poètica desconeguda fins ara.
Amb els millors desitjos pel Nou Any:
QUANT DIFÍCIL ÉS?
Com us costa d’admetre que heu guanyat,
quant difícil és assumir que heu vençut,
és amarg el sabor de la victòria
quan no sabeu gestionar la glòria.
Com us costa d’entendre que heu perdut,
quant difícil és pair que heu caigut,
és amarg el tast del capgirell
quan no sabeu resoldre el desgavell.
I com costa que us poseu d’acord
aquells que, tot i el legítim desacord,
hauríeu de vetllar, si cal a contracor,
pel que compartiu en un mateix cor.
Tan difícil és deixar la picabaralla,
per treballar junts en la troballa
d’un mateix espai i donar la talla
de trobar l’harmonia dins la sonalla?
Si us plau, pareu de lluitar,
deixeu de rondinejar
i esteneu ben oberta la mà,
perquè us la pugueu agafar.
Salva.....dor Riera
Ostres! quin poema!
ResponEliminaBravo! Aixó a un politic de la epoca de la transició li hauria fet caure la cara de vergonya i plantejar-se una reflexió.
A la "casta" que tenim avui en dia, certament els hi rellisca. I quan dic aixó de la casta cal ficar els que figuren oficial o oficiosament "retirats" però de fet, tenen un pes molt especific quan entre bambalines tiren dels cordills (o cordillets) dels partits marcant el ritme de les titelles que surten al escenari.
Com deia, a aquesta casta actual, unicament li val el discurs de embrutar al contrari a tota costa, desgastar-lo caigui qui caigui, dir mitjas veritats i influir a la opinió publica amb el us de mitjans afins i tot aixó per sostenir un entramat de favors i tornades mes propi de la màfia.
Per el contrari, quan els hi ha tocat estar al poder, fan exactament el mateix que feien com oposició pero adobant-ho tot amb una bona dosi de arrogància, soberbia, i violant allò que diuen protegir quan fan servir la bandera de la ciutat per envoltar els seus interessos partidistes aconseguint acusar a qui digui res contra el seu partit com un atac a la institució i contra els propis interessos de la ciutat.
Tenim un sistema molt pervers i pervertit. I despres, a sobre, es queisen de que els ciutadans no conecten amb ells.
Moltes Gràcies, Anònim:
ResponEliminaDe fet, també tinc un poema dedicat a aquest senyor que crec que esmentes, que quan li va fer falta, parlava català en la intimitat.
Bon Any, anònim i espero que els que l'haurien de llegir se l'apliquessin, però es difícil.
Una abraçada
Salvador
- Benvolgut Salva,
ResponEliminaBon any! Crec que la recerca de punts en comú no exclou la diferència i, sobretot, no ha de tapar les accions censurables com la que critico com a ciutadà. Fer un pacte de govern encobert, amagar-lo a l'opinió pública i després fer veure que no era res és un fet inaudit, completament impropi. Això no treu que s'hi pugui arribar a acords (transparents, això sí) i lluitar perquè es facin possibles.
La política, precisament, és el reconeixement que l'harmonia és impossible, però que, amb el que tenim, podem embastar-la en forma d'acords, si cal. Crec que és això. Però res no ha de fer censurar el que és dolent (crec jo) per la ciutat. Renunciar-hi a favor de l'harmonia seria, senzillament, un engany a l'harmonia. I una complicitat inassumible. Crec jo, vaja.
- Anònim,
Bé, la política no és un 'numerus clausus'; només cal fer un pas i posar-se a treballar per millorar-la. Endavant.
Sr. Bassas a ver si se entera de que lo que de verdad le importa a la ciudadania es el paro y como vamos a salir del atolladero con las arcas públicas vacias, el cinturón atornillado a impuestos, teniendo que pagar de nuestros bolsillos la pesima forma en la que los bancos han gestionado sus fondos y que los politicos sigan viajando en primera a Bruselas.
ResponEliminaSi para cambiar las cosas y sacar esto adelante hay que pactar con el mismo diablo, se pacta. Y punto. De perdidos al rio.
Solo a los politicos les quita el sueño si el pacto ha sido entre bastidores o sobre el escenario. Hagan un ejercicio de seriedad y pragmatismo y hagan el favor de preocuparse por lo que preocupa a sus votantes y dejarse de tanta chorrada.
- Anònim,
ResponEliminaTens raó, com que la prioritat és la creació d'ocupació, cal fer el que sigui per arribar a acords amb el Govern; crec que és això el que ha fet el PSC. Per això no entenc que s'entretinguessin amb acords que no donen majoria... i que els amaguessin als ciutadans. És inadmissible.