Embotit d'àngel i bèstia

Digueu-me burro. Però no he llegit mai Nicanor Parra, el recent premi Cervantes, poeta xilè de qui sí que havia sentit a parlar, però que -burro, burro- no n'havia llegit res. Ja avanço que tampoc havia llegit (ni coneixia la seva existència) a Tomas Tranströmer, un poeta suec al que li han donat el Premi Nobel d'enguany. Antonio Muñoz Molina, que no és gens burro, va reconèixer que tampoc ell n'havia sentit mai a parlar... però que va quedar impressionat en llegir-ne els seus poemes, després de la notícia. Aquests són els premis que m'agraden, els de les descobertes quan sembla que ja no queda res per descobrir. Vaig parlar Tranströmer. De Nicanor Parra em van impressionar els dos poemes que publicava El País divendres i que ara us exposo.

Del primer, tan ple de matisos, m'intreressa el caràcter complex i ambigu que ell mateix s'atriubeix, i de passada a tota la humanitat, una mescla sovint contradictòria però alhora impossible de separar. La vida és exactament això, crec. Del segon, aquest contrast entre l'intrús al món de la poesia, el tonto, que alhora és capaç de treure sang pertot. També crec que la poesia és exactament això. Mira quina cosa ben tonta. Tan burra, també.

De estatura mediana,
Con una voz ni delgada ni gruesa,
Hijo mayor de profesor primario
Y de una modista de trastienda;
Flaco de nacimiento
Aunque devoto de la buena mesa;
De mejillas escuálidas
Y de más bien abundantes orejas;
Con un rostro cuadrado
En que los ojos se abren apenas
Y una nariz de boxeador mulato
Baja a la boca de ídolo azteca
-Todo esto bañado
Por una luz entre irónica y pérfida-
Ni muy listo ni tonto de remate
Fui lo que fui: una mezcla
De vinagre y aceite de comer
¡Un embutido de ángel y bestia!

"Epitafio" (1954)

Durante medio siglo
la poesía fue
el paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
echando sangre por boca y narices.

"La montaña rusa" (1962)