Manuel Fraga, l'enemic

No sé si en el moment de publicar-se aquest post l'estat de salut de Manuel Fraga haurà empitjorat o millorat. Les notícies en parlen com si el desenllaç hagi de ser immediat i, en fi, s'hagi de morir. Al twitter se'n parla força i no precisament amb pietat. Fins i tot un diputat autonòmic d'IU hi ha convidat a la concurrència a brindar amb cava la mort del polític conservador. Jo, que em trobo a les antípodes de Fraga, i que em costa molt desfer-me de la seva vinculació amb un règim criminal que ens governà prop de 40 anys, ho trobo horrorós. Ja sé que és molt criticable la hipocresia que destil·la tota necrològica, però -sens dubte- és molt millor que, d'una banda, fer-la quan encara s'és viu i, de l'altra, alegrar-se'n.

Si alguna cosa ens ha de fer diferents dels que critiquem, si en alguna cosa se'ns ha de veure que no som com els franquistes, és precisament el respecte a la vida humana i a la persona en la seva integritat molt pel damunt dels seus actes o opcions. Aquesta seria la millor lliçó que algú que seia al Consell de Ministres que aprovava les execucions dictades per Franco podria aprendre del món que potser és a punt de deixar. Certament, el pacte constitucional incloïa no haver de demanar comptes i, segurament, tot això que ha quedat al pap. Però també és cert que ha valgut molt la pena el camí emprès, en un país disposat a passar comptes cada cinc minuts a partir dels estigmes que repartim. I de traçar noves regles del joc des de les quals, aquestes sí, hi puguem passar comptes.

A més, i això no és dolent, hi ha l'altre Fraga. El que és cessat i destinat a Londres (en podria parlar molt bé el mataroní Ramon Manent, que li anà a fer unes fotos); el que reconstrueix la dreta espanyola i la inserta en un estat democràtic, malgrat totes les reserves; el que seu 'amb comunistes' ell que deia que mai hi seuria; el que governa en una de les autonomies en que no confiava; el que va a la seva fins i tot davant els seus;  l'hiperculte amb tocs de genialitat...

En un moment en què l'altre es troba indefens i, fins i tot, absent, fins in tot quan l'altre ha estat l'enemic, és l'hora de reconèixer la complexitat huamana, és l'hora de trobar les facetes més ocultes, potser, però millors, encara que sigui per reconèixer-hi, en aquest altre, allò que també som nosaltres: polièdrics, fills de Déu (o de la vida), mortals... O, com deia l'Evangeli, per estimar-lo. Encara que sigui al darrer alè de la seva vida.