L'Onze de setembre més independentista i el PSC

Demà és la Diada nacional dos anys abans a la del tercer centenari de l'Onze de setembre de 1714 i poa damunt de la taula, per diversos i complexos factors, el debat sobre la independència de Catalunya, lema de l'única manifestació que s'ha convocat (al marge dels partits, en principi) i que es preveu de les més multitudinàries que hi hagi hagut. Ja dic que hi ha diversos factors, i complexos, que deriven a fer de la senzilla "independència" la resposta més atractiva d'aquest moment. I que faci sortir tanta gent al carrer.

Jo no sóc independentista. Per diverses raons, també, algunes de caràcter personal, hi he reflexionat força al llarg de la meva vida. Malgrat les condicions certament duríssimes de desentesa entre l'Estat i Catalunya (dic l'Estat no com a eufemisme d'Espanya), que no exclouen acords polítics sovintejats entre els partits majoritaris, sigui dit de passada, penso que no és una bona opció pel país. Ho he explicat força en aquest bloc, de manera que no m'estrendré. Però els apunto breument, com a titular. 

Per què no a la independència?

Un, tinc una profunda desconfiança en les solucions 'de drecera' que encaterinen tantes i tantes generacions (i que el segle XX nodreix amb nombrosos exemples), i en aquest aspecte hi veig el principal perill, que ens encegui. Dos, l'estat és un instrument insuficient pels reptes del món modern, cap endins i cap enfora: endins no acaba de resoldre del tot les polítiques de cohesió (per moltes coses, sóc més partidari de la societat que dels funcionaris, amb tot el respecte); i enfora ha de competir amb potències emergents i consolidades (Xina, Brasil, EUA, Índia, etc...), per la qual cosa haurà d'aliar-se força (federar-se) tot aquell que vulgui sobreviure. Tres, amb Espanya (i no em refereixo a l'Estat, ara), malgrat l'enorme desconfiança traçada, tenim força punts de contacte que són un node, un valor, del qual no sé si ens hauríem de desprendre amb tanta alegria: compartim arrels, mercats, llengües (aquí es parla en castellà i en la futura Espanya escapçada es parlaria català, ja que el País Valencià i les Illes dubto que se sumin mai a un estat català), referents culturals, etc. I quatre (per no allargar-me), els problemes que tenim amb Espanya (grau de sobirania, dèficit fiscal, tensió centre-perifèria, greuges entre comunitats, incomprensions, acord sobre grans infraestructures...) són exactament els mateixos que tindrem amb Europa (on també hi hauria aquesta Espanya escapçada); ep! si estem d'acord en que Catalunya hi ha d'estar, a Europa (que és un dels punts bàsics de la manifestació de demà). Això, sumat a què tant a Catalunya com a Espanya (quedin com quedin) només tenen futur, com deia al principi, si participen d'una Europa políticament forta. I, per tant, cedeixen sobirania, just el que ara diem que hem d'incrementar.

Així, m'hauria agradat que la manifestació de demà, en la que tots hi tenim tantes coses a dir, hagués estat convocada amb ampli sentit de país, amb la voluntat d'incoure els que, no essent independentistes, compartim profundament el malestar en què viu Catalunya i tenim ganes de trobar un lloc comú per avançar junts. Junts. Que això no hagi estat així, confirma alguns dels pitjors presagis.

Per què sí al debat?

Dit això, crec que el debat no s'ha de defugir. En primer lloc, perquè l'única manera de poder dir coses raonables a favor i en contra, sobretot en contra, ja que cada dia és més difícil en un entorn descaradament independentista com el de l'acual establishment, és parlant-ne. En segon lloc, perquè la situació que ens duu aquí és molt més complexa del que sembla i convé desgranar-ho tot. En tercer lloc, perquè, de la mateixa manera que afirmo que hi ha espais comuns entre Catalunya i Espanya que són un valor, puc afirmar que hi ha espais comuns d'entesa entre els independentistes i els que no ho som que permetin avançar amb grans consensos. Reconec que el que dic cansa i que va contra-corrent en un món on tot ha de ser ja i com m'agrada a mi. Però la generosa cultura de l'entesa és el que més trobo a faltar, ja no amb Espanya (i viceversa) sinó al conjunt del país. Jo, per exemple, estaria disposat a renunciar a moltes coses a canvi que fos possible un gran espai d'entesa. La votació parlamentària sobre la hisenda pròpia, no així la del pacte fiscal, va anar just en la direcció contrària. El risc que temo no és el de la ruptura d'Espanya, sinó el de la gran frustració de Catalunya.

I el PSC?

En aquest atzucac, hi ha el PSC, partit on milito. El PSC ha estat clau pels canvis en positiu que ha viscut Catalunya. Des de la seva pròpia ambició política (fer de Catalunya un sol poble) fins a la seva acció de govern. Ara, com és obvi, viu un dels seus pitjors moments. Una de les raons que fan que jo militi al PSC és el seu pragmatisme, siguem sincers. És a dir, que sap que els ideals que el conformen (justícia social, llibertat) només poden complir-se progressivament, fent atenció al següent graó, no al darrer, i representant una gran majoria. Això l'obliga a una flexibilitat increïble, no sempre ben entesa, a captar el moviment de fons de la majoria, a no pedre el rumb (la justicia social, la llibertat...) i a aglutinar-lo. 

El gran país que vol representar ha canviat i el PSC no tant. I no parlo tan sols (que també) de la qüestió nacional. Parlo d'una sociologia més complexa, d'àmplies capes de la població sense esperances, de noves tensions, de noves maneres de treballar i produir i, per tant, de noves maneres de veure les coses (en això sóc una mica marxista). I amb reptes transatlàntics, com deia, que veiem a cada cantonada dels nostres barris. El PSC té deures i no els ha resolt, ni molt menys, si vol representar una nova esperança per aquest país tan diferent. Ho sabem tots però -també és cert- ens costa molt concretar-ho. I ens perdem molt, amb inèricies incomprensibles.

Tornant al tema, el PSC, si vol ser aquest gran partit de l'esquerra catalana que s'adreça a la majoria, haurà d'incorporar aquells agents més oberts, més racionals i més capaços per al diàleg d'aquesta massa de catalans i catalanes que demà es manifestarà. També haurà d'incorporar els que, precisament al contrari, interpreten aquesta nova deriva com un element d'exclusió, com si no ser independentista et fes automàticament indigne de la catalanitat. I, sobre el tronc de la nostra proposta fundacional, servir d'instrument per aquesta nova Catalunya que és possible, amb independència o sense. 

Jo hi continuaré. I discutiré amb els meus companys el que calgui perquè -com deia- no crec en la idependència. Però sabré renunciar a l'accessori a canvi del gran moviment de progrés que cal al país, amb altres companys que també sabran renunciar al que és accessori. De fet, al PSC hi tinc companys independentistes i fins ara ens hem entès perfectament en moltes altres coses. Hem de fer aquest pas enlloc de quedar-nos a la trinxera on, tant de gust, ens volen enviar molts dels que demà, en cos o esperit, prendran la pancarta de "Catalunya, nou estat d'Europa".