Una anècdota, avui, ha posat de manifest un fet menor (però potser no tant) sobre la necessitat que els diputats vagin vestits amb la dignitat que correspon al Parlament. Ha estat un comentari de la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, a la ràdio, suggerint que potser els diputats de la Cup haurien de vestir diferent, més d'acord amb la dignitat institucional, tot i que a ella "pesonalment" no li molesti com ho fan. Ràpidament, el cap de llista de la formació ha respost amb uns versos de Miquel Martí i Pol pels que tinc una especial mania (vegeu aquí): "I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui / i via fora! / que tot està per fer i tot és possible".
Bé, doncs ni tot està per fer ni tot és possible, tampoc en aquesta matèria. Sense que serveixi de precedent, li dono la raó a la presidenta en aquest punt. Les convencions, incloses les que tenen a veure amb el llenguatge indumentari, pretenen resoldre en un pacte no escrit els maldecaps innecessaris, o les incomoditats a posteriori, sobre qüestions formals que -en cas de discutir-les a cada moment- ens impedirien d'avançar i anar al fons de les coses. El veritable protocol és el que no es nota, el que permet 'delegar' a la convenció preocupacions accessòries i el que estableix un llenguatge en què tothom pugui parlar. No dic pas que no es pugui canviar ni que determinades circumstàncies obliguin a rompre la convenció. Però respectar-la ens estalvia temps, energies i, sobretot, discussions sobre jerarquies (què o qui va primer, què o qui cal destacar, etc...). En el cas d'una democràcia, on aquest ordre ha estat pactat i renovat en cada elecció, hauria d'estar molt clar.
En la nostra cultura, com en totes, el vestit diu coses. Quan un ha de "representar" (¿no és això el que fan els diputats?) una institució que requereix la màxima dignitat (hi resideix la sobirania), és bo que hi correspongui amb els signes externs (que inclouen, esclar, la sobrietat que falta a tants altres, per cert), que corroboren la imatge i l'acte en sí. Ens vestim amb formaltats diferents fem quan anem als casaments, o quan sortim de marxa, o quan anem a la platja, o d'excursió, o quan ens criden per una entrevista de feina. En casos d'atenció al públic, com a mostra de respecte, també ho fem, i cuidem molt especialment -si som en un taulell, per exemple- les mans, la bata, el pentinat. És una manera externa (sí, teatral, esclar) de dir: vaig net i arreglat perquè vostè em mereix el maxim respecte.
Hi ha dues oposicions que planen contra aquesta posició que manifesto i que em temo que tenen més èxit. La primera, la moda de l'informalisme. Tant per alguns progres que es pensaven que això de la revolució era contra les corbates i els rasurats facials com els nous ídols del món tecnològic han imposat la moda de que, sobretot, ningú s'arregli per res, i tothom porti l'uniforme informal amb vambes (aquests darrers volen ser iguals que els seus empleats en tot... excepte els guanys). O, per exemple, la infame mania de dir de tu a tothom, especialment als pacients dels hospitals. No entenen que la primera premissa del respecte és la distància (la que permet trajecte, aire, llibertat, espai vital...) i com que tant els politics com els funcionaris com els nous sacerdots volen semblar poc distants, ens parlen com si fossin col·legues nostres i no els que "fan un paper" per nosaltres. No sé si m'explico. La falta de distància és, doncs, falta de respecte al meu espai.
I la segona té a veure amb la Cup. Per més que miro i remiro, em costa una mica trobar una ideologia que defineixi aquest partit. Potser aquesta és la clau del seu relatiu èxit, compte, en un món radicalment postmodern com el nostre. Les coses que creuen, o diuen que creuen, les defensen amb un convenciment militant (i gairebé militar), però no sabria dir quin és el marc general que les relliga. A vegades havia cregut que eren una mena de neo-comunistes... però potser ni això. Em temo que el que defineix la Cup (i per això no faran cas a la presidenta De Gispert ni borratxos de ratafia) és l'estètica. És, precisament, que es noti que no van arreglats, que trenquen la convenció, que donen la nota. A falta d'ideologia, l'estètica és el que comunica millor. Per això comparteixen pentinat, caçadores, jerseis, bars, grups musicals, equips de futbol, colònies, religió i marques. O la seva absència notable. Encara que -de fet- acabin fent pinta de tribu urbana uniformada. Sí, sí, és l'estètica. Perquè l'ètica... tampoc, oi?
Dur el comentari, però probablement és el que hi ha.
ResponEliminaA mi això de les CUP em recorda una mica els altermundistes que diuen "Un altre món és possible" (sens dubte això darrer), però tot sovint aquests altermundistes obliden que aquest altre món momés sorgirà del món que trepitgem i amb el que ens barallem cada dia.
Doncs potser tot això de la suposada estètica "progre" o "alternativa" de les CUP té a veure amb aquests posicionaments que a vegades semblen més "prejudicis" (en el sentit més precís) que no pas actituds prou madures.
Ramon,
ResponEliminaentenc el que dius i, en part, ho comparteixo. Però més que la dignitat externa el que cal és dignitat interna. I, per les nostres latituds, moltes vegades la pulcritud de la vestimenta dels polítics sembla estar en relació inversament proporcional a la seva pulcritud interna.
Quant a la "representació" que suposa tota vestimenta, potser la dels membres de la CUP és la més representativa i simbòlica. Fuig de l'estandardització parlamentària del traje i el vestit-jaqueta omnipresent, i connecta vivament amb el vestir no pas d'una tribu urbana, sinó de gran part dels ciutadans de les urbs. Dels ciutadans del carrer, amb qui està en major consonància que alguns dels polítics que sembla que no hagin sortit mai de l'hemicicle (o de la carrera dins el partit).
Al final, l'hàbit no fa el monjo...
Quant a la ideologia de la CUP (cosa que ja no té a veure amb el protocol), crec que és més clara —però també més polifònica— que la de molts partits, i planteja una nova manera de fer política en la qual la noció de "representant" tingui el sentit que realment ha de tenir. Perquè els polítics no són només "representants" d'una institució (com bé dius), sinó sobretot representants del poble. I per representar un poble, més que el vestit impecable, cal tenir impecables l'oïda (per escoltar), el cor (per comprendre), la ment (per reflexionar) i la veu (per transmetre amb honestedat allò que cal transmetre).
- Jordi
ResponEliminahi estic completament d'acord. S'hi afegeix, a més, un deixa de 'bon salvatge' que els fa més simpàtics del que mereixen.
- Josep,
a veure. Sí, parlem de formes i les formes sempre són ambivalents. Més que pulcritud, jo faig servir la paraula dignitat, és a dir, que el vestit i l'actitud estigui a l'alçada de la dignitat que mereix la institució. El que tenen per dins ja no és cosa meva.
En segon lloc, si han de representar el pible, el milor és que actuïn com ell. Quen "el poble" va de casament es vesteix adequadament, quan va a una instrtució que representa el poder democràtic d'ell mateix, suposo que també.
I, en tercer lloc, més que "el poble". representen la pàrt dels ciutadans que els han votat que, probablement, pensa molt diferent a la part que han votat d'altres. A i, això, ja em smebla bé. Però "el poble" és complexíssim i ningú no l'acaba de representar mai del tot, per sort, encra que tingui les orelles i el cor ben oberts.
"Per més que miro i remiro, em costa una mica trobar una ideologia que defineixi aquest partit." Trobo brillant (per allò que té d'irònic) que aquest comentari l'hagi escrit un socialista. Almenys servirà per a que sàpigues el que experimentem moltes persones quan ens escoltem a qualsevol dirigent del PSC... per molt ben vestit que vagi!
ResponEliminaFa anys que la etiqueta del vestir esta canviant, també en el mon dels negocis.
ResponEliminaDius que es te d'anar ben vestit per allo del que es representa. Per la gran majoria de la ciutadania, anar ben vestit es cuestió de portar la roba neta. independentment de que siguin uns texans o una samarreta de cotó o un jersei, que es el que portem la majoria de mortals. No anem de tratge i corbata. Ah! no, esclar, hi ha una petita elit que va cada dia a treballar en tratje i corbata i valora la seva credibilitat per la qualitat de la seda de aquesta última i com que el poder es vol codejar amb el capital de tu a tu, gasta el que gasta en vestir i oblida que la gent del carrer no anem així, i molts, tampoc ens ho podem permetre.
No sintonitzo amb el ideari de la CUP, pero en canvi, sintonitzo amb la seva forma de vestir.
- Unknown,
ResponEliminaLa veritat és que no crec que el problema del PSC sigui la seva ideologia (Obiols deia que el socialisme democràtic, com el liberalisme, són semi-ideologies, perquè no totalitzen). Es tracta d'aconseguir la màxima igualtat i llibertat possibles en un marc democràtic i en una economia oberta (i de mercat). El problema és sempre com actulitzar aquesta proposta.
- Anònim,
Bé, ja havia advertit que la meva posició és avui contestada amb arguments com el teu. Jo crec que sí, que el vestit (i els seus trets culturals) ha d'anar adequat al context, cosa que -d'altra banda- fa tothom. ¿Si un dia et convida la presidenta del Parlament aniràs vestit de la mateixa manera com quan vas al súper?
En tot cas, si és una qüestió de permetre's-ho o no, ja et dic jo que els diputats sí que s'ho poden permetre; i que no estem parlant de dur vestits cars, ni potser tan sols corbata, o no sempre, sinó de respondre als paràmetres culturals que es preveuen per a la indumentària en casos de màxim respecte.
Jo, quan vaig a buscar bolets, també sintonitzo amb la manera de vestir de la Cup.
Senyor Bassas,
ResponEliminasóc l'unknown anterior (o Dani, si ho prefereix). Xerrar d'idiologia és complex i requeriria unes quantes línies per aclarir el que cadascú entén per aquesta. Vostè ha citat el senyor Obiols, jo li puc donar un altre exemple: en Miquel Amorós entén la idiologia com aquell conjunt d'idees teòriques entorn un sistema social que s'han allunyat de la realitat i, per tant, ja no serveixen. En aquest punt, intentem adaptar la realitat a aquest marc teòric (=idiologia). Quan allò desitjable seria desenvolupar una teoria política ancorada a la realitat, i no per damunt d'aquesta. No m'estendré , però m'agradaria dir que, sense primer aclarir el que entenem cadascú per idiologia, no podem intercanviar opinions sobre quina és la ideologia dels diferents partits o altres actors socials.
Potser per això mateix no hi ha manera de que entengui la frase que cita del senyor Obiols.
Per altra banda, si allò que definieix el PSC és "aconseguir la màxima igualtat i llibertat possibles en un marc democràtic i en una economia oberta (i de mercat)", ja hem arribat al cap del camí. Primer s'hauria d'analitzar quina és aquesta màxima igualtat i llibertat que es pot aconseguir en aquest marc, que jo descriuria millor com a capitalista i parlamentari (evitant els eufemismes "economia oberta" i "democràtic"). Crec que vostè mateix ja en dóna la resposta: el màxim grau de llibertat que ens pot oferir aquest marc és el de discutir sobre la indumentària adequada per a anar al Parlament. Fixi's doncs què és el màxim que ens pot oferir el PSC.
Senyor Dani,
ResponEliminacrec que coincidim, doncs. Una "ideologia" platònica és el que més mal ens ha fet al segle XX, però una política exclusivament centrada en "el que et vas trobant" és una altra idiotesa. Semi-ideologia es referia a uns ideals que, per avançar, responen sense massa manual previ a les decisions que la realitat imposa, procurant que els seus objectius s'implementin. Si s'aconsegueix o no, etc, ja són figues d'un altre paner, que no tinc cap inconvenient en comentar. Crec que a vegades sí i a vegades no.
Respecte al segon punt, no confonguem. Jo aquí expresso una opinió personal d'un tema que no és central en cap proposta política, com és obvi. La reflexió que apunto té a veure amb el debat sobre les convencions i -si vol- sobre el pes que tenen quan un diu que en passa.
En tot cas, agraït pel comentari