Podríem dir que l’art consisteix en representar la realitat per comprendre-la millor. Fora d’ella s’hi endinsa, com si diguéssim. Però això és massa ampli i imprecís. La representació, per exemple, coneix múltiples disciplines i suports; la realitat disposa de diversos plans i no tan sols l’empíric i, finalment, la comprensió abasta des del consol (“ara ja ho entenc”) fins el desconsol (“¿o sigui que així em veus?”) passant per un estol de possibilitats.
Al segle XX, sobretot, s’insisteix, a més, en de dir el que encara no s’ha dit, si és possible, o de dir-ho de la manera com mai no s’ha dit. Sigui per l’imperatiu del mercat o les revolucions, que reclamen novetats diàries, sigui per la irrupció de ‘solucions finals’ (Auschwitz, el gulag), després de les quals sembla que tot ja hagi estat dit, hi ha una deriva de l’art que demana originalitat, radicalitat, per poder fer avui aquesta funció que acompanya la humanitat des que la coneixem.
Una de les experiències més originals i contemporànies d’aquesta deriva consisteix en les “accions pictòriques” que transgredeixen el límit entre “fora” i “dins”, de manera que per a la seva execució hi faci falta la intervenció activa d’un tercer, reclamant al públic que abandoni la seva posició d’espectador per formar part de l’obra artística i buscant fins el límit tota mena d’expressió. L’exposició actual a la Fundació Miró, que recull una setantena de peces, reconeix en l’expressionista nord-americà Jackson Pollok la font principal d’influències d’una colla d’artistes posteriors que -dins l’eclèctic ‘art conceptual’- s’emmarquen dins la tècnica de l’”action painting”. Esquitxos, diversitat de materials, accions amb el cos, happenings, presència de fluïds corporals, etc... que generen dos tipus d’obra: la pròpiament dita, quan es fa (i per tant, efímera), i el seu resultat (ben cotitzat en el mercat que balsmaven), que ara podem veure a Montjuïc.
¿Què en queda, de tot això? A parer meu, almenys, dues sensacions. La primera és com quan t’expliquen una festa. El que realment importa és haver-la viscut, haver esdevingut actor, haver traspassat el limit de la representació (¿ets tu o ets una representació de tu?), haver experimentat el procés de la creació. Crec que aquesta és l’originalitat més indiscutible del moviment. Però el que en resta és molt semblant a la nostàlgia i també a la impossibilitat de reviure-ho. La segona sensació, com en el conjunt de l’art conceptual, consisteix en certificar la buidor que hi ha fora de l’experiència, la fredor que tenim en el debat onanista de l’art, la impossibilitat del seu poder icònic (de traspàs dels límits a través de la contemplació) un cop s’ha enllestit el seu efecte. L’acció i la contemplació són dos elements que no haurien de deslligar-se mai.
Ramon Bassas
Article per a la revista Valors (desembre 2012)
L’exposició “Explosió! El llegat de Jackson Pollock” es pot veure a la Fundació Miró fins el 24 de febrer de 2013. Més info. http://www.fundaciomiro-bcn.orgFoto: Saburo Murakami, Muttsu no ana (Six Holes), 1955/2006. © Photo: Albin Dahlström
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada