foto: La Vanguardia. |
Amb la presa de possessió del nou govern de la Generalitat culmina el procés que s'inicià amb l'avançament electoral que escurçà fins la meitat el període legislatiu anterior, el més curt des que tenim Generalitat restablerta, i que s'ha saldat amb 12 diputats menys pel president que les va convocar. Si tot va com han pactat CiU i ERC, aquest govern pot durar dos anyets més, quan es veu que celebrarem la consulta sobre la independència, l'estat propi o qualsevol altre eufemisme florentí. Ningú no sap quina consulta, ni com la faran, ni si la podran fer, ni res.... però aquest és l'escenari.
Un dels comentaris que més em sorprèn, i que acompanya la cantarella que sentim des de l'onze de setembre passat, és que "estem fent història", comentari que ahir es repetia, tot posant unes expectatives per mi excessives al nou executiu. La història només la "fem" quan mirem al passat i la interpretem, i més aviat el que caldria és sospitar de les interpretacions. Sovint, els actors dels "fets històrics" són els darrers en saber que el que fan els transcendirà. També sovint, el que pensen en deixar empremta als llibres d'història dels seus rebesnéts acaben fent el ridícul. ¿Sabia, el comte Borrell II, que el seu "oblit" de renovació de la carta de vassallatge al rei Hug Capet altres celebrarien pomposament com a 'Mil·lenari de Catalunya'? Segurament ni s'ho imaginava. Els que planifiquen la història és que no tenen ni idea de com va la història. Recentment, el professor Jordi Llovet recordava en un il·lustratiu i divertit article [aquí] que la història de Catalunya depèn molt més de l'atzar que de cap projecte per més il·lusionant, ambiciós o 'nacional' que es vulgui.
Per això em miro, i em miraré, amb molta condescendència i pietat els que encara titllen el moment actual d'"històric" (adjectiu que s'utilitza, a vegades despectivament, com a sinònim de "passat"), pregaré al govern recentment reconstituït que es deixi d'històries i miri de governar-nos, que ja és prou difícil, i miraré de convèncer els que em diguin que els estic aigualint la il·lusió que això de la democràcia té més d'avorrit que d'excitant, i que il·lusió, posats a fer sinònims, ho és també d'engany.
Històrica probablement ho va ser la darrera manifestació de l'onze de setembre. A partir d'aquí i fins al 2014 ja veurem el que acabarà sent realment històric ja que tot depèn de com acabi tot plegat, i fer un referèndum o consulta tampoc no es cap garantia d'arribar a la creació d'un nou estat europeu que això si que seria realment "històric" després del que ha anat passant aquests darrers 300 anys.
ResponEliminaNo cal mirar-se amb tanta condescendència i pietat el país nostre.
ResponEliminaQuin és, per a vós? Espanya? Catalunya? Tots dos?
- Jordi,
ResponEliminaem sembla que farem més el ridícul que història...
- Anònim,
Jo parlava de Catalunya. No és el país el que tracto amb condescendència sinó dels que volen fer-ne història a costa d'ell.