Piulant Pastorets

Per segon any consecutiu, la generositat de Sala Cabanyes, l'activisme impagable de la Neus Pinart i el conjunt de vicis que duc a dins van fer que m'apuntés a les piulades en directe, via Twitter, durant l'assaig general dels Pastorets de Mataró, diumenge passat a la tarda. Moltes cares noves respecte l'any passat, algunes  feliçment retrobades i una experiència que va aconseguir el trending topic. L'objectiu era que se'n parlés, de manera que es va complir amb escreix. Que es fes a través de les xarxes, que penetrés en nous públics i que, si pot ser, s'encomanés l'entusiasme. Per situar-vos, i perquè penso exactament el mateix, us remeto al post de l'any passat [aquí].

Un dels problemes que té, però, aquesta pràctica, és que no téns tota l'atenció posada a l'escenari. Un bon fan dels Pastorets hauria de repetir un dia sense haver de piular. D'altra banda, molt bona part dels membres de Sala Cabañes, un exèrcit on cadascú té una missió, els passa quelcom semblant, malgrat que es coneixen l'obra de memòria. En algunes cases es reciten versos a la manera com ara tota la canalla (i no tant canalla) repeteix les absurdes frases del programa APM. Això em serveix d'excusa per no comentar-vos res de l'obra, de fer-ne cap aproximació crítica, perquè ho veig impossible: ni hi sé veure tantes coses com els altres hi veuen ni puc apreciar les aportacions i diferències amb la destresa de molts que conec. 

Això sí, he de dir-vos que el director d'enguany és en Ferran Camps, amb qui tinc una anècdota divertida. Un dia vam asseure'ns a l'autobús de línia de Mataró a Barcelona. Jo no vaig reconèixer-lo (el coneixia pràcticament només per la seva foto al Facebook) i vaig estar tot el viatge mirant correus al mòbil, repassant piulades i aquestes coses de viciat. En baixar del bus, el maco d'en Ferran, va piular que havia estat al meu costat fent piulades l'un i l'altre i no ens havíem dit més que 'hola' (o potser ni això, no ho recordo). De totes les propostes que fa als Pastorets, només m'atreveixo a criticar-ne una: l'escena de l'anunciació. És una escena cabdal, al cap i a la fi, un dels fils argumentals de l'obra resideix en l'anunci i en la concepció de Jesús, i la recerca de marit. Els ciris, el transport de l'àngel i la foscor en el moment de l'anunci, i de la resposta lliurada i confiada de Maria, em produeixen anti-clímax. Segur que ho podran anar resolent.

I, finalment, crec que cal insistir en què aquesta peça de la nostra tradició teatral popular, versionada a Mataró per Ramon Pamias i amb música pròpia, té una importància que, pel que veig, costa una mica de creure. L'expressió 'fer els pastorets' és despectiva i associem l'espectacle a un element més del consum nadalenc. Però, en canvi, transmet d'una manera molt eficaç les quatre o cinc coses fonamentals que hauríem d'aprendre, en aquesta vida, tot just quan ens anem fent grans. El verb pre-fabrià, els canvis constants de pols narratiu i de registres, els gadgets, l'escenografia, la potència de la música, el mateix fet de preparar-los i representar-los, les històries que s'entrellacen, l'humor, les referències bíbliques (fins i tot dels apòcrifs i la tradició posterior) que ara ens semblen esoterisme, potser, les danses... són com fórceps que situen els infants davant la imminent transformació en adults, en homes i dones lliures. I en una possibilitat real, no postposada en un cel·la de la taula parada pel retorn del fill pròdig, la de la festa al mas, la joia a la terra que sembla tan i tan impossible. Gràcies. Per molts anys.