Els relats són "veritat"

Li he sentit citar alguna vegada al biòleg i escolapi Ramon M. Nogués una esplèndida frase de Picasso quan volia definir l'art. Deia que l'art "és una mentida que ens fa veure la veritat", Picasso, i Nogués no té cap problema en dir el mateix de les religions, millor dit dels relats religiosos, especialment, quan algú es posa una mica pesat intentant besllumar què hi ha de "veritat" a la Bíblia o a qualsevol dels altres textos sagrats. Ja sé que l'afirmació no passaria un simple test d'ortodòxia en cap confessió, però en afirmar això està dient, almenys, dues coses (que és la mateixa però dita de dues maneres).

La primera, que, efectivament, el paper de les religions és el de "revestir" la veritat, la d'oferir-nos unes pautes que, amb una mica de sort (o amb una mica de Déu), ens la facin 'tastar'. ¿Quina és la vida veritable, l'amor veritable, la justícia veritable...? ¿On s'amaga? ¿I com és que s'amaga? En fi, és tan complex, això, que les tradicions religioses (o pseudo-religioses) ens ofereixen un relat que, per analogia, puguem identificar-nos-hi a través de la nostra pròpia vida. D'aquesta manera, la contemplació del relat no es té a ell mateix com a finalitat, sinó allò que no podem anomenar de cap manera. Efectivament, no estic dient, però que tot relat sigui igualment vàlid, o que tots tinguin el mateix valor. El nostre context cultural, al pròpia tradició i hermenèutica de cada relat, i, especialment, alguns trets diferencials, ens haurien d'ajudar a discernir. En aquest sentit, és molt significatiu que el dissabte de Setmana Santa, la tradició catòlica -tan abundant en imatgeria- tapi la imatge del Crist, com el qui convoca el buit. La transcendència, així, s'explica en aquell moment tan culminant per l'abandonament de "tota imatge", abocant-nos, unes hores més tard, a la redescoberta del Ressuscitat "entre nosaltres".

La segona lliçó l'exemplificava molt bé Javier Cercas ahir diumenge a El País Semanal (aquí) en un magnífic article sobre què és exactament el que persegueix la ficció, arran de la lectura de les cartes entre J. M. Coetzee i Paul Auster. Cercas exemplifica el procés de la ficció com, amb paraules de Vargas Llosa, un strep-tease a l'inrevés, on la veritat nua va revestint-se per poder ser narrada, compartida, "para intentar dotarla de una significación que ya no sea solo personal."

"Pero, naturalmente, en el espec­tácu­lo de la literatura lo que cuenta no es el punto de partida, sino el de llegada; no la simple desnudez inicial, sino el elaborado ropaje final; no el fondo, sino la forma", diu Cercas. I, parlant així del paper de la literatura, però que ràpidament hi podríem incorporar-hi els propis relats religiosos, a veure si així el món contemporani els assimila millor, culmina així la seva reflexió dominical:

"Quien escribe una novela no pretende esconder o camuflar ninguna verdad íntima o secreta, sino usarla de tal forma que deje de ser íntima y se convierta en universal; no es que esa verdad que hay detrás, personal, biográfica o factual, no exista: es que carece de interés o solo posee un interés muy secundario, meramente chismográfico o erudito, y además es tan difícil de establecer que ni siquiera el propio escritor es siempre consciente de ella, o, si lo es, a menudo la olvida después de haberla enterrado a fondo entre los ropajes de la ficción. Esto es lo que cuenta: no la desnudez, sino el ropaje; no la cara, sino la máscara; no el fondo, sino la forma, porque en literatura la forma es el fondo. En esa paradoja se basan las novelas. Esa es la verdad de las ficciones."

Foto: Ignacio Gil (ABC)