A mi, perdoneu-me, el que més m'ha inquietat de les paraules del ministre de l'Interior, el català Jorge Fernàndez Díaz, argumentant contra el matrimoni entre dues persones del mateix sexe no han estat les seves opinions. Sí, ja sé que són retrògrades i que no respecten la igualtat davant la llei que persegueix la norma que, des de fa pocs anys, ho fa possible a Espanya. Però, francament, les trobo coherents venint d'un partit que va presentar un recurs d'inconstitucionalitat quan va aprovar-se i, per més que no m'agrada gens aquesta visió, m'imagino que deu ser el que pensen molts dels que volien negar el dret a dues persones a casar-se només perquè eren del mateix sexe. La meva opinió és que, volent-ho silenciar, moltes vegades s'evita un debat raonable i es recorre amb massa facilitat a la indignació.
Jo, per exemple, com m'imagino que molta altra gent, al marge de quines siguin les seves inclinacions, també trobo que hi ha d'haver límits al matrimoni i que no n'hi ha prou en què dues persones diguin que s'estimen. De manera que no trobo malament parlar raonablement sobre aquests límits amb els que pensen diferent a mi. En això discrepo força de les reaccions airades que he vist després de les declaracions del ministre a Roma. Trobo que era pitjor el recurs que aquestes paraules.
En tot cas, el que més m'ha inquietat és que aquesta posició s'atribueixi a la seva filiació religiosa, i fins i tot a la seva pràctica litúrgica. Tant me fa si Fernàndez Díaz és de missa diària com si berena cada tarda, com si és de l'Opus o sintoista. A veure si prejutgem menys i ens centrem en el que fan, els polítics. Dic que m'ha inquietat perquè, per un cantó, sembla que tenir una religió sigui pels uns tan nociu com pels altres una inclinació sexual, ignorant que les persones som una barreja d'aquestes dues coses, i de moltes més, les possibilitats de les quals són el que ens fan persones. I, per l'altre cantó, sembla que concretament el problema rau en el seu cristianisme.
Doncs mirin, el principal argument mostrat contra el matrimoni entre persones del mateix sexe, que es centra en què seria un perill per a la continuïtat de l'espècie, no figura en cap de les escriptures sagrades per un cristià. Fins i tot, en el magisteri de l'Església, la visió de l'homosexualitat (que no comparteixo per massa restrictiva, ja aviso), tampoc hi apareix. L'objectiu dels cristians no és perpetuar l'espècie sinó millorar-la, i fer-ho un a un. Millorar-la a través del lliurament amorós a l'altre com a un mateix. Fins i tot quan un és homosexual. O, molt pitjor, quan s'és Fernàndez Díaz.
Foto: Agustín Catalàn, El Periódico.
Aquestes menes de declaracions només serveixen per escalfar l'ambient i provocar reaccions més o menys exasperades que la sortida de to del que provoca l'inici de tot plegat.
ResponEliminaI encara podries haver disparat cap a una altra banda. Quina era la sortida vital més habitual per a les persones homosexuals quan la situació social de l'homosexualitart era directament repressiva? Si home si, ja es pot dir pel clar, sacerdoci i vida religiosa on a ningú no se li preguntava la seva orientació sexual per ser candidat. A vegades alguns prohoms catòlics que son els que més fàcilment s'esquincen les vestidures haurien d'anar amb una mica més de compte i precaució, i també sóc del parer que no ens hem de ficar per res en la confessió religiosa del senyor ministre.