Masturbació amb Luri

Fotograma d'aquesta escena de 'Cuando Harry encontró a Sally' (Rob Reiner, 1989) 

El que més m'ha cridat l'atenció sobre la reacció del president gallec en descobrir-se unes fotos de fa temps que el relacionen amb un condemnat per contraban és quan diu "en cuanto supe que tenía una causa pendiente con la Justicia, corté la relación". Tothom, segurament, pensa el mateix... però si ens aturem una mica, ¿no es tracta, l'amistat, de just el contrari? ¿És tan evident la planificació sobre el "futur brillant" que ens negaríem a veure'ns amb algú perquè té activitats pressumptament delictives? 

Paral·lelament, de retorn d'aquests dies de 'vacances', repasso alguna de les coses que s'hi han publicat i us he de recomanar, ja veieu que sóc poc original, les entrades de Gregorio Luri al seu bloc. Sobre Setmana Santa, m'ha agradat molt un parell d'apunts molt semblants. L'un, de dissabte passat, en què fa notar que el cristianisme autèntic és, potser, el que atén el "lladre dolent", cosa que em fa pensar amb el que us deia ahir (aquí) i que també em fa pensar amb la notícia amb què obria aquest comentari. Potser hauria estat més valent, més "ètic" (ara que tothom parla d'això), posar-se al costat del delinqüent i passar per alt totes les pors a que "els altres" puguin veure'ls fotografiats... Però fixeu-vos com el reclam d'"ètica" és justament el contrari: volem dirigents polítics purs, que fugen com el dimoni que els relacionin amb "els lladres dolents".

Gregorio Luri mateix publicava el dijous anterior una entrada molt significativa. Creu que és renunciant a les esperances d'un món millor ("a nuestras ilusiones sobre Dios, el futuro, la amistad... o el amor", hi diu) com a epifania del veritablement humà i sagrat. M'agrada aquesta paradoxa, com la que, finalment, escriví ell mateix al diari Ara aquest diumenge (aquí). Amb un provocador títol ("Parlaré de la masturbació"), intenta posar de manifest la perillosa i absurda empresa de situar el ciutadà com a víctima i de carregar-se les mediacions en democràcia, com ara sembla estar tan de moda. Al cap i a la fi, en la democràcia es tracta de fer-ho junts, oi?. Us el recomano de dalt a baix (entre d'altres coses, perquè, si no, us perdreu què diu sobre la masturbació), però no em resisteixo a publicar-ne alguns breus fragments:

Avui, la diferència fonamental entre un terapeuta i un capellà és que el primer cobra la visita. Ens estimem més tenir bona salut que viure en estat de gràcia. Sota l'imperatiu de buscar el que és saludable, l'home modern neix i mor en un hospital i a un hospital va cada vegada que li fa mal el cos o l'ànima. L'hospital havia substituït el temple... però vet aquí que van començar les retallades i ens hem quedat sense orientació.  La diferència entre els bàrbars i nosaltres és que els primers cercaven el plaer, mentre que nosaltres volem allunyar-nos del que ens pugui fer mal. Disposàvem d'un bocinet equitatiu de salut, cultura i valors, i crèiem haver inventat la felicitat...  (...)

Mentre es consideri alienada, és, simplement, amoral. I en aquestes condicions no és culpable i, llavors, no mereix cap càstig pels seus actes, sinó una teràpia que li retorni la salut anímica i, sobretot, l'autoestima. In therapy we trust és l'expressiu títol d'un llibre d'Eva S. Moskowitz.

L'home que es considera millor que les seves institucions és un home malalt. Pateix una baixa tensió en comparació amb l'home polític. (...)

La marginalitat sembla el lloc on la moral es fa autoevident. Aquí rau la meva por. És la por d'un conservador davant del gran mite de la democràcia postmoderna: el que afirma que ens podem relacionar entre nosaltres com a éssers naturals, sense cap mediació institucional.