Que no m'hi busquin #ForcadesOliveres

He de dir que no criticaré, més aviat el contrari, que ningú "entri en política". De fet, jo crec que tots som dins, de la política. Però ja ens entenem. Em sembla molt bé, perquè jo també ho he fet, que s'intenti articular la dimensió política de cadascú a través d'organitzacions, d'eleccions, de mobilitzacions, de síntesi de propostes... en fi, tot això. De fet, m'ho estimo més que no pas les pontificacions que s'atreveix a fer qualsevol des d'un programa de televisió, des de la barra d'un bar o des del twitter. Baixar a l'arena i posar-se a pencar em sembla molt més honest. Tampoc em ficaré en si una monja i un dirigent d'una organització catòlica oficial han de prendre partit. No és que els precedents de clergues fent política siguin massa reeixits, tot ho hem de dir, però els que defensem que política en pot fer tothom (que, de fet, ja en fa tothom), això no hauria de ser cap impediment. 

I tampoc no ens hauria d'estranyar que sorgeixin iniciatives com la que, sembla que seriosament, plantegen la metgessa Teresa Forcades, monja benedictina (amb qui coincideixo en moltes altres coses), i l'economista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, anomenada "Procés Constituent de Catalunya" (PCC ?). Hi ha molt de malestar, hi ha ganes d'un nou moment constituent (amb crisi dels pilars 'constitucionals' en què hem viscut en democràcia el període més llarg de la història del nostre país) i hi ha, finalment, la sensació que les institucions polítiques, especialment els partits, són clarament insuficients per encarar-lo. Tot això deu ser cert, afegint-hi que la sensació és similar arreu d'Europa, especialment on la crisi apreta amb més força. O sigui que no és cap bajanada. En Vicenç Villatoro, però, encertava força al seu darrer article a l'Ara en narrar la situació dels anys trenta on, mentre a Catalunya quallava un nou horitzó catalanista al voltant de Macià, arreu d'Europa -en canvi- es traduïa amb la irrupció feixista que tampoc trigà massa a arribar. I, salvant les distàncies, ens alertava sobre un nou "justicialisme" que vagi a la cacera de culpables, com veiem -de fet- cada dia.

I passaré per alt, també, la plataforma política en què s'està convertint la nostra televisió pública a favor de determinades opcions, que trobo completament fora de lloc.

Per tant, en què discrepo? Fonamentalment, en dues coses. La primera em costa una mica de concretar. Té a veure amb la "puresa" de la proposta. Coincideixo en què les renovacions polítiques hauran de venir "de sota", és a dir, dels canvis que milers d'homes i dones vulguin fer, aplegats. I que això farà trontollar (i espero que expandir) les actuals estructures (ideològiques, sobretot) dels partits. Però em nego a avalar que es faci 'al marge' dels partits, és a dir, al marge d'entendre que la política democràtica és sempre "partida". Ningú no té la raó i no la sabrem mai, per això competim amb raons (a través de 'relats' que les fan intel·ligibles), sabent que són i seran sempre limitats. Que seran "mentida", vaja, però una mentida necessària per acostar-se a la realitat, ja que "tota" és inabastable. I els partits són així, partits, perquè la societat també és partida. Ni tots pensem igual, ni tots pertanyem a la mateixa 'realitat'. Alguns pensem que, precisament per això, hi ha fricció, i que la democràcia continua sent el millor marc per dirimir-la. La democràcia avorrida i els partits insuficients que tenim, sí. Pensar el contrari té el perill de la totalització. La meva crítica a l'independentisme, per exemple, va sobretot per aquí. D'això, alguns en diuen "adamisme": pensar que amb tu acaba de néixer el món i no haver tastat encara la poma. Em preocupa molt aquesta actitud.

La segona cosa de la que discrepo, òbviament, és del programa que proposen. Perquè, a banda de ser més o menys simpàtics, sempre és bo veure què caram proposen, concretament, els que anuncien que "ara faran política". Així que m'he mirat el manifest (aquí) i heus ací que he trobat: cap proposta nova i algunes d'elles ja provades i fracassades. Intervencionisme públic a l'extrem, reformes electorals que no sabem on van, amb la concessió a la galeria (o insult als que n'hem estat) de "eliminació dels privilegis dels polítics" (que algú un dia m'hauria d'explicar: em sembla que tenen més els professors universitaris), una crida a l'autarquia alimentària i, especialment, un brindis al sol en qüestions delicadíssimes. Com, per exemple, eliminar el control d'estrangeria o l'exèrcit. En fi, a mi que no m'hi busquin. 

Jo prefereixo una opció política que toqui de peus a terra, que es proposi un programa de reformes creïble i que sàpiga en quin món viu. En això sí que m'hi trobaran. Amb monges i amb qui vulgui.