L'enquesta que avui publicava El Periódico donaria per molt. D'entrada, com sempre, és recomanable llegir-se bé què en diu l'amic Oriol Bartomeus al seu blog. Desenvolupa la tesi del 'tripe sorpasso', en què cada un dels partits "grans" veu menjat el seu espai pels "petits". I conclou:
La idea que els electors sempre et perdonen, que la seva capacitat de comprensió és infinita, que en tenen prou amb unes declaracions tranquil·litzadores i quatre xifres, ha volat pels aires. Està volant pels aires davant dels ulls dels dirigents dels partits “grans”. La crisi, o més aviat el capteniment dels partits tradicionals davant la crisi, ha provocat un trencament profund entre uns partits que guanyen les eleccions però són incapaços de fer allò que han promès en campanya electoral (i aquí hi juga també el PSOE), i uns ciutadans que se senten abandonats per aquells que suposament defensen els seus interessos.
El que ens diu aquest sondeig (i ens ho diuen tots els sondeigs des de fa temps) és que la paciència de l’elector mig envers els partits tradicionals s’ha esgotat. No és el radical, l’extremista, l’outsider, el que opta per partits nous. És la classe mitja, és la gent “normal”, farta que se’l tracti amb menyspreu i desdeny des de la política “oficial” i els seus agents.
El mateix dia, a La Vanguardia, Antoni Puigverd aventura, justament, la grandesa del que sàpiga omolir l'espai no radical. A partir de la constatació subjectiva de que creix l'antipatia, la sensació de que no ens suportem els uns als altres, i que aquest clima vesteix el conjunt de la vida del país, l'escriptor hi diu:
A pesar de que en Catalunya se consolidan cada vez más partidos, crece la orfandad de aquella franja civil que, según las encuestas, sigue siendo la mayoritaria: la que quisiera encontrar el camino del medio, aunque esté muy emboscado. La claridad y el purismo ideológicos han tenido siempre prestigio, pero, en sociedades complejas y plurales como las nuestras, generan más problemas que beneficios. Son corsés que comprimen las carnes plurales y ambiguas del país y nos encaminan hacia una sociedad muy sincera y confrontada, sí, muy deseosa de ser sólo española o sólo catalana, sí, pero en la que imperará, más que la libertad, la antipatía mutua.
Entre aquests dos límits que es publiquen avui, em temo, hi ha les úniques oportunitats de futur per Catalunya pels que creiem en una política sim-pàtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada