Una proposta a Òmnium Cultural

No sé si us hi heu fixat, però (sobretot a Twitter, aquest sac de nervis) sorprèn de quina manera tan fàcil els que més diuen estimar-se Catalunya, tant que la voldrien fora d'Espanya (mireu si se l'estimen), resulta que maltracten el català gairebé tant com el Tribunal Constitucional quan està en plena forma. No hauria de criticar-ho. Com li vaig sentir un dia dir, sensatament, a Carod-Rovira, millor que l'escriguin i el parlin malament que no que no el parlin, ja n'aprendran a força d'usar-lo. I tenia raó, sobretot perquè la generació anterior a la meva, sobretot, canviava al castellà a la mínima, tant parlant com escrivint, en aquest darrer cas, deien, per no fer el ridícul.

Però resulta que gent més jove que jo, que ha tingut el català com a llengua vehicular a l'escola (jo he hagut d'acreditar el meu coneixement posteriorment, per exemple, però tampoc em considero cap expert en la meva llengua), té un menyspreu per l'ortografia, una reducció de vocabulari i una complicació sintàctica que sembla que li vulguin mal. Jo pateixo. Pateixo perquè potser no tinc el nivell d'amor per Catalunya que gasten, però m'estimo molt la meva llengua materna. Pateixo perquè a veure si serem independents i l'endemà no sabrem ni explicar-ho en català. No exagero. A més nacionalistes, a vegades, semblen menys respectuosos amb un dels signes evidents de la nacionalitat catalana. 

Tinc una trista teoria. Crec que alguns pensen que 'ja compleixen' amb la independència (el màxim) com per haver-se d'entretenir amb coses que, al cap i a la fi, també fan unionistes i, ecs, federalistes, com és això de fer servir el català (el mínim). Com els que com que ja van a missa, Nostre Senyor els perdona els pecadets. Jo crec, ves per on, que és exactament el contrari. Si no tractem la llengua bé, que és la nostra manera d'expressar-nos i comunicar-nos, ¿per què caram li servirà la independència? ¿Per pagar-li l'enterrament amb el que ens sobrarà del que ens 'roba' Espanya'?

I tinc, també, una proposta. Ara fa uns mesos, una senyoreta molt eixerida em va trucar a casa per veure si em volia fer d'Òmnium Cultural. Li vaig dir exactament el què penso. Que valoro i aprecio moltíssim la tasca que ha fet aquesta institució, que segueixo moltes de les coses que fan i, a més, hi participo en algunes. Que, per raons familiars i d'amistat, m'hi sento vinculadíssim. Però que no entenc per quina raó, una entitat que va néixer per defensar la llengua i la cultura catalana en moments difícils (ells sí què sabien què volia dir 'salvar-nos els mots'), tenia ara com a principal objectiu la independència de Catalunya. Crec que això no és cosa d'ells, que ja hi ha altres plataformes per defensar-la. I que la defensa popular de la llengua i la cultura del país hauria de poder aglutinar els que no són independentistes, de la mateixa manera que accepten gent de dretes, d'esquerres, jueus, dones o, fins i tot, advocats. La noia em va donar per inútil i, molt amablement, se'm va acomiadar.

La proposta que faig a l'Òmnium és que seria molt més útil al ditxós "procés" si, enlloc de llogar autocars, centra la seva activitat al si de l'independentisme fent créixer entre les seves files l'interès, l'estima i, sobretot el coneixement de la llengua. Així com ho ha fet (i ho fa, amb èxit) amb els immigrants dels darrers cinquanta anys, ho faci ara amb els nadius que han considerat la llengua cosa secundària. Els que, sense ser independentistes, hem recolzat sempre tant la tasca d'Òmnium com qualsevol iniciativa de normalització del català els hi estarem agraïts eternament quan arribem al paradís que els comandants cap a Ítaca tenen reservat per nosaltres per demà passat.