Vattimo no és Déu

No sé si tindrem mai una autobiografia de Gianni Vattimo, però, per si de cas, el periodista Piergiorgio Paterlini li arrenca en un llibre molt amè tant els aspectes essencials de la seva vida (la seva història, els seus amors, els seus humors, els seus compromisos polítics), com un repàs ràpid a les seves aportacions al pensament modern. No s'estalvia pas ni polèmiques (es defensa, per exemple, de la importància de l'apel·latiu feble de la seva filosofia, defensant que la confusió incrementa l'autonomia humana, o tira amb bala contra D'Alema pel seu oportunisme com a líder de l'esquerra italiana, o més amablement amb René Girard, com ja vaig comentar aquí) o referències explícites a la seva homosexualitat o a la seva fe cristiana. El volum porta per títol No ser Dios (Ed. Paidós, Barcelona, 2008). Per aquells qui vulguin acostar-se a les seves teories, no hi ha cap ocasió més propícia que la lectura d'aquest llibre, on són sucintament resumides amb els seus hàbils comentaris. Per aquells que ja hi estan familiaritzats, és molt il·lustratiu de veure el context on són produïdes.

El títol es refereix a la voluntat que ell mateix expressa com a lema de la seva vida, que en procurar ser un home ja en té prou. La idea de Déu (i de l'Ésser, comentant Heidegger) surt constant en diverses parts del llibre. No ser Déu sembla ser, de fet, el que més li interessa del cristianisme, un dels teòlegs del qual, protestant, digué que "un Dios que existe, no existe", (Dietrich Bonhoeffer p. 45) i inspirat per Jesús de Natzaret, "el primer gran desacralizador de las religiones naturales " (p. 213). "Dios se encarna", diu, "pero de carpintero, alquien que luego es crucificado. No es exactamente el Mesías triunfador" (p. 212). Diu que molts l'acusen d'haver-se fet una religió a mida, un cristianisme al seu gust. "¿Tendría que vivir según una religión que me disgusta?", respon.