L'amic dels gàngsters

"El diccionari diu que un gàngster és una persona sense escrúpols disposada a tot per a aconseguir els seus objectius", David Fernández, portaveu de la Cup al Parlament de Catalunya. 

Ja fa unes setmanes vaig advertir que el pitjor que passa amb la Cup és que cau bé. Com que fan coses simpàtiques, com que diuen "la veritat", com que van vestits com si anessin d'excursió, com que la resta de diputats són tan avorrits i falsos, com que la política és un "rotllo", oblidarem massa ràpid un parell de coses. 

La primera, el seu programa (per dir-ho d'alguna manera, vull dir allò que ningú no llegeix), que és el més proper al totalitarisme dels que es presenten a les eleccions. La segona, la seva praxi, que inclou no tan sols un relaxament brutal quan es parla d'altres delictes, com el de terrorisme, per exemple, sinó que directament n'expressa simpaties. Simpaties més evidents, esclar, quan el terrorisme actuava sense escrúpols assassinant a Catalunya, fa quatre dies. Com que a Catalunya som molt bona gent, molt cumbaiàs, molt de Polònia, una mica desmemoriats i, sobretot, amants del "tot està per fer i tot és possible", a vegades ens oblidem que hi havia vides fetes i per fer brutalment escapçades i que, de fet, no tot és possible. Posar bombes o clavar un tret al cap almenys, no, oi? Res, cosa de criatures.

Però el papanatisme amb què molts viuen, des del saló de casa seva estant, fa que s'empassin totes les seves trampes amb un somriure. Aquí va la segona. Posem un banquer desgraciat, barrut, estafador i indigne al Parlament de Catalunya. La millor manera que no et confonguin amb ell, òbviament, és posar-lo a parir. És a dir, fer exactament tot el que faríem nosaltres davant la tele cada vegada que acabés de dir alguna de les seves gangoses frases. El diputat que l'interroga, doncs, no perd l'oportunitat televisiva de convertir-se en el nostre heroi, de fer el Khrushev amb la sandàlia, d'etzibar-li que és un gàngster i de posar-se l'audiència a la butxaca. Sí, l'ésser més abominable al costat del banquer semblaria un santet. O un heroi. Doncs au.

I l'endemà, tothom a parlar-ne, sobretot "els dolents". Que maco, torna la "il·lusió" a la política. l'"autenticitat". L'"espectacle". Més tensió. Més propaganda. I més oblit.

Em temo, així, que passaran dues coses més. La primera, pel que veig, que la comissió parlamentària on va comparèixer l'abominable banquer treurà unes conclusions tan grandiloqüents, i previsibles, com inútils, però ens haurem divertit molt. La segona, que la política serà cada vegada més cosa de gàngsters. Si un gàngster és "una persona sense escrúpols disposada a tot per a aconseguir els seus objectius", com ha aclarit sàviament el diputat de la sandàlia, els seus amics sanguinolents són exactament això. I com que pugen a les enquestes... Business is business.

(Vaig escriure aquest apunt fa uns dies; després han sortit un parell d'articles al respecte d'això, ahir i avui, que us recomano; òbviament són molt més assenyats que aquest. Es tracta del d'Antoni Puigverd a La Vanguardia sobre la buidor d'aquest gest -i del projecte de la Cup- i el de Judit Carrera a El País sobre la inutilitat de l'espardenya davant el poder).