diumenge, de setembre 22, 2013

La Cup en quatre dades


Ha tornat a passar. La Cup i CiU han unit les seves forces per governar un municipi i, en aquest cas, com moltes altres vegades, per desplaçar el PSC. Sempre que la Cup opta per donar suport a algú o per rebre'l, la seva aposta és CiU. Inexcusablement. Els avis i els néts. Les corbates i les samarretes. La masia. En aquesta ocasió, els pobres afectats són els ciutadans de Sant Pere de Ribes (35.000 habitants) on, des de divendres passat tenen una alcaldessa de la Cup amb el suport de CiU. A Arenys de Munt, CiU n'ha tingut prou amb dos anys per veure quin és el pa que s'hi dóna i ha acabat signant una moció de censura per la qual ara tenen un alcalde d'ERC, amb el suport de CiU i el PSC, després de cessar l'anterior, un senyor que es diu Jiménez però es fa dir Ximenis.

Les ciutats petites i els pobles, ja se sap, no acostumen a tenir lògiques semblants a les més generals i, sovint, s'ha de ser d'allà per comprendre alguns pactes "contra-natura" que s'hi fan. No crec que sigui el cas. Sempre, sempre dic, el soci triat per la Cup és CiU. És a dir, la formació política de centre-dreta que més anys ha governat a Catalunya i la que millor representa a Catalunya, segurament, allò que en diem "el sistema". Primera dada.

Segona dada: la Cup és un projecte que enlluerna, sobretot als barcelonins, que no els coneixen gaire per no dir gens. Als que fa anys que els veiem el plumero ens esgarrifa tanta beneiteria. Conscients del cansament a què ha arribat la política "normal" i les seves seqüel·les, utilitzen hàbilment aquesta situació per presentar-se com a "nets" de polvo y paja. Però de polvo y paja en tenim tots, sobretot aquells que van d'angelets. Ja hi tornaré. Dic que enlluerna. La seva joventut, la seva ben assajada espontaneïtat -que inclou l'uniforme d'informal-, la descaradura en dir lladre en seu parlamentària sense que ningú s'escandalitzi, la butlla que compten entre els mitjans i, fins i tot, el discurs sempre alternatiu, produeixen tendresa, entusiasme, simpatia i moltes altres reaccions de pura estupidesa. O de qui creu que, definitivament, la política s'ha de deixar a pallassos mediocres perquè el que compta, els que manen de veres, són en un altre lloc.

Tercera dada. No he sabut trobar el document fundacional de les Cup, que és de 2009, sembla. A la web hi ha de tot, sobretot la botiga, però no ensenyen -pel que he vist- el seu fonament ideològic. De fet, no crec que interessi a ningú. He dit alguna vegada que la Cup és el triomf de l'estètica sobre la política, de les coses 'guais' per damunt de la reflexió, la transacció i l'anàlisi de possibilitats que hauria de ser qualsevol oferta política. Però jo, que he hagut de sentir els seus plomífers i previsibles discursos (com en el cas de Jesulín amb el toro, qualsevol problema sempre tenia una justificació, i sempre la mateixa), me'n faig una idea. Primacia de "la terra" per damunt de la persona, sistema autàrquic, nacionalització de tota prestació de serveis (de fet, la major part de les seves llistes la composen treballadors de l'administració pública), prohibició de tota manifestació pública del fet religiós, primacia del judici "popular" davant el d'un jutge, permissivitat en les pintades a casa dels altres, expulsió de funcionaris de l'administració de l'Estat, imposició simbòlica de la seva opció política, exaltació de tot el que és rural, etc... Una ideologia una mica rara, sí, però que té els seus adeptes i els seus fans. I gens utòpica. A Corea del Nord ho practiquen amb ímpetu.

Quarta dada. Aquí a Catalunya tenim mala memòria. Però quan els ciutadans estàvem amenaçats per Eta, també els catalans of course, la Cup s'havia negat sempre a condemnar aquesta organització. La culpa sempre era del toro, vull dir, del conflicte, mai de qui premia el gallet o col·locava el paquet sota el cotxe. Els partidaris d'Eta venien a Catalunya convidats per la Cup. És més, alguns dels dirigents actuals de la Cup representaven Batasuna (la que aplaudia cada gota de sang vessada pels seus soldats, no la de després) a les eleccions europees en què uns noranta mil catalans van fer-nos la vergonya de votar. No he vist mai que reneguessin d'aquesta opció. Encara que fessin com el seu estimat rei Joan Carles demanant patèticament perdó. Perdó? Això no és al seu diccionari. Ni cap a ells ni cap a ningú.

En fi, ho sento si he fet venir mal de ventre a algun ciutadà de Sant Pere de Ribes recordant la mena d'ideologia que té aquest grup, que em nego a considerar d'esquerres (de fet, com deia, ells també: sempre pacten amb el partit de dretes de casa nostra). I sento aigualir la festa als qui pensaven que la política tornava a ser guai o tenien simpatia per aquests xicots. Però crec que és el meu deure advertir que el totalitarisme neix així, franc i enrotllat, simple, clar, renegant d'un sistema amb el que corren a pactar sempre, apel·lant a un poble que volen convertir en turba. I això és aquí, entre nosaltres, impunement. I no exagero.
Publica un comentari a l'entrada