 |
| Foto: Nació Digital |
La qüestió de fons, crec, no és votar que sí o que no, o abstenir-se, a la votació que s'ha de produir demà al Parlament de Catalunya, en què es reclama la transferència de les competències de l'Estat per convocar referèndums, a fi i efecte que se'n pugui celebrar un i votar d'una vegada; votació que està portant a la fractura del grup parlamentari socialista i qui sap si del PSC. Com bé diu Miquel Iceta (aquí), aquesta petició, que en cap cas permetria celebrar referèndums contra un article de la mateixa Constitució, sense comptar que no hi ha vots suficients per ser aprovada, la proposta és un brindis al sol. També és cert, però, que aquesta setmana mateix, el PP ha rebutjat la proposta del PSOE de crear una ponència parlamentària per a la reforma de la Constitució i que, per tant, ara per ara tampoc és viable (tot i ser el camí preferible, crec jo). Segurament una abstenció ("no estic d'acord amb una proposta inviable però tampoc en la negativa del govern del PP a presentar alternatives a l'atzucac que estem vivint", vindria a dir) que, d'altra banda, concordaria més amb el programa electoral dels socialistes, que és el que van votar els ciutadans que ens van votar.
La qüestió de fons, però, per mi, és si la posició de fermesa de l'actual direcció del PSC en oposar-.se a aquesta iniciativa avança o retrocedeix en els objectius dels socialistes. Crec, sincerament, que els fa retrocedir. Per tres motius, diria. Primer, perquè no posa en primer pla l'estratègia alternativa a la dels independentistes, que no passa per defensar l'actual statu quo, em sembla. Segon, perquè duu a la ruptura de la unitat socialista, justament deu anys després de la mort de Joan Reventós, unitat que no es basa en el joc de majories i minories sinó en la síntesi. Tercer, perquè sigui el que sigui que en surti de tot això, que serà una Catalunya ben diferent a la que coneixem, no tindrà com a actor rellevant el socialisme democràtic, que pot desdibuixar-.se en un "front del no" on tampoc hi és del tot còmode. Les enquestes ho recorden cada vegada: el bàndol que defensa l'statu quo (en realitat, defensa la regressió) on les circumstàncies ens estan arraconant ja té tots els números venuts.
Em dol especialment la quantitat d'amics i amigues, companys de cor, que estan deixant el PSC, que ja no confien ni en ser-ne crítics. M'esvera de veure com és possible que altres companys, que no arriben ni a la sola de la sabata dels diputats díscols, gosin donar-los lliçons i a ensenyar-los la porta de sortida. Em sap greu no només pel PSC, el meu partit, al que he dedicat molts esforços, temps i il·lusions, on he conegut gent fantàstica i el que m'ha permès experiències inoblidables (la millor, la de treballar pels ideals que tinc amb coses concretes, amb tasca de govern). Sobretot m'entristeix perquè sense organització, sense les porten ben obertes, les idees de progrés i de llibertat no avancen. I ara fan més falta que mai. Més que la independència, segur. I que la tossuderia, també.
Em dol especialment la quantitat d'amics i amigues, companys de cor, que estan deixant el PSC, que ja no confien ni en ser-ne crítics. M'esvera de veure com és possible que altres companys, que no arriben ni a la sola de la sabata dels diputats díscols, gosin donar-los lliçons i a ensenyar-los la porta de sortida. Em sap greu no només pel PSC, el meu partit, al que he dedicat molts esforços, temps i il·lusions, on he conegut gent fantàstica i el que m'ha permès experiències inoblidables (la millor, la de treballar pels ideals que tinc amb coses concretes, amb tasca de govern). Sobretot m'entristeix perquè sense organització, sense les porten ben obertes, les idees de progrés i de llibertat no avancen. I ara fan més falta que mai. Més que la independència, segur. I que la tossuderia, també.
Altres posts similars:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada