El Greco i en Jaume Arenas

Preparant l'últim article per a la revista Valors, que d'aquí uns dies podreu llegir també en aquest bloc, m'he topat amb una anotació meva amb llapis en un llibre, al costat de la referència a aquest quadre del Greco (Vista de Toledo, 1604-1614, MOMA, Nova York), el nom de Jaume Arenas. El llibre hi diu:

Más insólito todavía, al mismo tiempo que muestra relevante de la profunda crisis estética del Renacimiento es el cuadro Vista de Toledo (...). Lo desacostumbrado de esta pintura es tan grande que no es exagerado otorgarle un lugar decisivo en la genealogía del paisaje, tal y como sería comprendido en el Romanticismo. En mayor medida aún que en La tempestad de Giorgione, la Naturaleza alcanza un vigor extraordinario. Toledo queda sujeta al domino de un cielo cuyo claroscuro, plomizo y amenazador, resulta evidentemente inquietante. Una sola ojeada al lienzo del Greco es suficiente para comprobar que su técnica es tan revolucionaria que anticipa el expresionismo de los siglos XIX y XX.*

Bé, doncs al costat d'això hi vaig escriure el nom de Jaume Arenas, tot i que els exemples ja suggerits i les correspondències imaginables són moltíssimes i molt més conegudes. Però, limitadet com sóc, vaig repassar mentalment alguna de les peces de Jaume Arenas, un dels dos germans pintors mataronins del segle XX, que havia vist a les seves exposicions i, molt especialment, al taller on feia classes de dibuix, a la part del darrere de casa seva que donava al carrer de Sant Sadurní, avui segregat de la casa del carrer d'Argentona, convertida en seu del seu llegat i sales d'exposicions.

Jo vaig anar a classes de dibuix amb en Jaume Arenas, com molts altres conciutadans més. Hi vaig anar dels set als catorze anys, quan ell, el gran dels germans, va morir. Molt diferent al seu germà Jordi, en tots els aspectes, Jaume Arenas era d'un vitalisme extraordinari, que combinava l'abrandament i la finor en el traç sempre fràgil, sotmès al domini de l'aigua, com és l'aquarel·la, la tècnica que al seu costat vaig gairebé arribar a dominar. Al seu costat, que era la seva poc ortodoxa manera d'ensenyar: sense teoria i llançant-se cada moment a fer, fer i fer.

En Jaume Arenas, per la seva banda, feia uns quadres on passava exactament això que el llibre citat explica sobre el cel del Greco, sobretot marines i bodegons i algun paisatge submarí, gènere molt poc tractat, per cert. A falta d'encasellaments, diríem que la pintura de l'Arenas gran era decididament expressionista, doncs, amb clara influència del paisatge romàntic i preimpressionista que arriba, amb Turner, a la seva materialització més genuïna. En ell, hi havia, per dir-ho així, dues menes de tècniques. Una era la que es basava en el dibuix i a continuació desplegava un munt de matisos a través de colors elegantíssims. I l'altra, especialment per plasmar el mar i el cel en plena tensió sexual, en ple domini damunt el que sigui, la que jugava amb el traç gruixut de qualsevol to de blau de la casa "Talens" provat en una paleta blanca amb un altre amb la quantitat precisa d'aigua que, amb la inclinació a la que sotmetia el paper "Guarro", era l'encarregada d'acabar de dibuixar el paisatge. Era tant el seu domini d'aquesta última tècnica, tanta la destresa combinant la voluntat de l'artista amb la de l'atzar, que els resultats són sempre meravellosos. I aquesta combinatòria ens fa pensar en les avantguardes més cridaneres i informalistes del segle en el que vivia.

Jaume Arenas, però, no va ser considerat ni se'l considera avui un autor les referències del qual puguin ser l'art modern. Jo mateix penava en ell veient El Greco, tot i que precisament quan el pintor cretenc del segle XVII presagiava la deriva de l'art de dos i tres-cents anys després. Tampoc ara, fent aquestes ratlles maldestres d'un agraïdíssim alumne, he trobat a Google cap quadre digne de reproduir per veure el que estava explicant. Fora d'alguns menjadors mataronins (almenys això espero), em temo que el gruix de la seva obra resti emmagatzemada al casalot del carrer Argentona, que treu amb compta-gotes de tant en tant i que podem admirar en les poques hores setmanals que obre, si hi ha sort. No passa res. Com va passar amb El Greco mateix, els redescobriments són sempre el més interessant.


* Rafael Argullol, La atracción del abismo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 45-46