Els que no ho són, no ho sé, però els que som de Mataró tenim raons extraliteràries, com si diguéssim, per passar-nos-ho pipa llegint El nét del pirata (Proa, Barcelona, 2004), el llibre que acaba de publicar Manuel Cuyàs i que em vaig llegir en un parell o tres de vespres. les literàries, esclar, hi són, i de sobres. Ell bé que ho explica: les coses són interessants o no depèn de com s'expliquen, i ell s'explica molt bé, molts el llegiu a El Punt Avui, on ja havia avançat algunes d'aquestes anècdotes, tot i que a mi em va venir a la memòria el llibre Mataró, suau i aspre (1984), un llibre que recollia els seus articles a El Maresme. El retrat d'un món, el se la seva infantesa i joventut, és senzillament excepcional. Però els mataronins hi podem afegir un punt de xafarderia, d'identificació i d'orgull local. El que diu sobre els mataronins, que ens pensem que som al rovell de l'ou, és exactament així, per bé i per mal.
Jo vaig anar a casa dels senyors Cuyàs, com he dit aquí alguna vegada, quan era petit. M'agradava dibuixar i el meu avi, que coneixia Cuyàs, em feia anar a veure'l per ensenyar-li el que feia. Jo crec que em rebia per pura educació però, precisament perquè era tan i tan educat, no ho vaig saber mai. Fins que un dia li vaig portar una caricatura d'ell. Se'n va enamorar i li vaig donar. I fins anys més tard no vaig saber que l'havia fet reproduir en un llibre. Bé, la casa de Cuyàs, especialment el saló que surt retratat al llibre, em va impressionar. Era un palau, allò. Aquesta i altres connexions, tant per mi com per molts altres mataronins, s'entrellacen perfectament en aquest relat. Parla una mica "de nosaltres", doncs. Cuyàs, l'autor, és just entre el meu pare i jo, d'edat. I em sembla que podríem fer, ja dic, un llaç, una història seguida, de les anècdotes que el llibre ens permet "respirar".
N'he subratllat alguns passatges; a veure si us els poso un dia d'aquests. Mentre no arriba, feu tard si no mireu d'empaitar aquest pirata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada