L'estrident sentència

I finalment la noia: la bellesa embruixada,
no sé com, per la bèstia.
La seva cara pàl·lida va ser la llanterna
a la llum de la qual van  llegir en el fosc llibre de la vida
l'estrident sentència: Déu és amor.

R. S. Thomas, fragment de "A la masia", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 71; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)
Il·lustració: Lucas Cranach, Venus nua (1532)

El discurs del nou MNAC

Des de fa unes setmanes es pot veure una nova distribució de la col·lecció permanent del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), especialment per la seva part moderna, sota els criteris del professor Juanjo Lahuerta i sota la direcció de Pepe Serra. El canvi ha estat saludat amb entusiasme per la crítica, que troba molt encertat el sentit que s’hi ha volgut donar i l’amplitud de disciplines que s’hi volen mostrar. 

Recordo que, a l’escola, alguna vegada ens havien fet anar a visitar l’antiga ubicació del Museu, a l’actual Parlament de Catalunya, una mena de magatzem que esperava un lloc millor. La ubicació al Palau Nacional, la seva remodelació i algun puritanisme (la polèmica per una escultura finalment no instal·lada que representava un mitjó, de Tàpies) no semblaven decisions massa adequades. El propi Serra advertia que el nom tampoc ajuda i que és un error no vinculari la paraula “Barcelona”, que és la que coneix tothom. Volia dir tots els turistes. Descartat això (la polèmica va agafar aires èpics) i ni tan sols plantejada una reubicació, és lògic que les propostes se centrin en el contingut. 

 Per començar a parlar de museus potser la primera pregunta, no sé si massa resolta, és saber quin sistema de museus tenim, quina coherència tenen, quines polítiques comunes i diferenciades li convenen, a quins objectius generals serveixen més enllà dels turístics. La segona, de la que el nou MNAC ens en diu ja alguna cosa, és saber quin és el rol del museu avui, al segle de Google i de turisme massiu, al de les “experiències” i la hiperconnexió, al que no sap què fer amb el passat ni amb l’art. Un magatzem, segur que no. El lloc de trobada amb uns objectes que semblen subjectes, un espai irrepetible… això ja és una altra cosa. 

 El MNAC no acaba aquí; fa, almenys, tres coses més. La primera, si el que importa són les peces i la nostra relació amb elles, que tinguin el màxim protagonisme, més que no els autors. La segona, si ho notem més amb l’experiència que amb el propi objecte, incloguem altres disciplines excloses fins ara del canon: el cinema, el cartellisme, el mobiliari… I la tercera, si un museu és un prescriptor, té un discurs. Lahuerta vol explicar, diu, la transformació de l’art al servei del poder (Edat Mitjana i Reneixement) amb l’art al servei del mercat (segles XIX i XX, fins a la Guerra). No és l’únic discurs possible, però, per començar, déu-n’hi-do.

Article per a la revista Valors (novembre 2014)

La realitat de Dolors Redondo

Aviso. No he llegit cap llibre de Dolores Redondo, una escriptora de novel·la negra que va ser entrevistada diumenge passat al Magazine, la revista dominical de La Vanguardia. No sé, per tant, quina qualitat literària té ni us en puc dir massa cosa més que recomanar-vos de llegir a fons aquest treball periodístic i, molt especialment, en la importància que l'autora atorga al fet narratiu, ritual i al·legòric del cristianisme, l'absència del qual senzillament provoca la "colonització" de nous mites i ritus. Com si la pretesa racionalització de l'experiència religiosa fos impossible o, almenys, ho fos sense la "crossa" de les creences i el seu llenguatge.

L'autora té la meva edat, només uns mesos més jove. D'arrels gallegues i basques, viu ara a Navarra, on escriu després de molts anys dedicant-se a la cuina tot i haver-se llicenciat en Dret. La franja cantàbrica és pròdiga en llegendes, esperits i bruixes, sembla, un deix narratiu que inclou a les seves novel·les i que atribueix als contes que li explicava la seva àvia. La trama d'una d'elles, una nena assassinada per una mena de secta, sembla que es basa en un fet real encara no resolt. Sembla que la complexitat del mal, la seva incomprensió, la nostra incapacitat per assimilar-lo, els nostres tabús... reclamen una estructura narrativa per ser dits, uns estranys personatges per fer-ho habitable (follets, exorcistes, bruixots...) i la distància de la literatura per veure'ls amb certa perspectiva.

¿És la fe el caldo de cultiu o l'antídot contra la violència?, podríem preguntar-nos davant tants i tants exemples, talment com fa Jan Assmann al seu últim llibre (del que vaig parlar fa poc). Redondo respon, encertadament que "la entrega de lo puro y lo tuyo es un doble sacrificio aberrante, pero Dios salva la vida al hijo de Abraham. Sin embargo, hace poco, una mujer fue lapidada en Siria, su padre participó y se siente honrado cometiendo semejante horror. En el caso de los terroristas suicidas, la decisión es suya, pero los niños no tienen opiniones, el fanatismo cosifica a la criatura y no la tiene en cuenta. No se puede analizar ni explicar desde la lógica que haya gente capaz de matar por una fe, pero la fe es poderosísima y eso me espeluzna". Efectivament, el Déu d'Abraham, ¿és el que demana clavar el ganivet al seu fill Isaac o és el que ho evita? ¿Salva o mata?

La tendència a les creences "importades" per modificar la lliure determinació dels éssers humans en la cultura cristiana, la proliferacó de sectes, l'allunyament de l'Església de gent i de pràctiques de misericòrdia, l'esperança del nou Papa són altres comentaris de Redondo que mereixen atenció, trobo. I és bo que els novel·listes ens recordin la capacitat de la "ficció" per dir veritats, o per donar nom a una realitat, per a la que el "realisme" i la raó estan mancats de paraules.

Publicat a CatalunyaReligió.cat en català i castellà
Foto: Jon G. Irirzun | Magazine

La masculinització dels súpers

La meva vida privada, per raons que ara no vénen al cas, fa us quants anys que va fer un canvi important. Dues de les conseqüències d'aquell canvi són que vaig descobrir que m'agrada cuinar, una, i que vaig assumir un inèdit (en mi) rol actiu en la compra al mercat o al súper, dues. De la primera cosa no en diré gaire bé res, em queda molt per aprendre i encara estic en la fase de descobriment i sorpresa, per plaer o sofriment dels que ho han d'aguantar. De la segona cosa vull fer notar un dels canvis més importants que he copsat durant aquest període i que resumeixo amb el lema "la masculinització dels súpers".

Primer, però, diré encara algunes coses més. Els mercats (els tradicionals i els súpers, de diferent tamany) són una fantàstica mostra de la nostra societat. Parar oïdes a les cues és un exercici demoscòpic impagabe, per exemple. Fixar-se en els moviments dels clients et diu també molt sobre la presa de deicisions, com saben bé els responsables de màrqueting dels centres. La forma de vestir, l'ús del llenguatge, el tracte amb els "acompanyants" (parelles o fills), la "conducció" dels carros o la gestió de les tandes aporta valuosíssima informació sobre el civisme i les relacions i expressions humanes. La relació entre les tàctiques de venda i la reacció de la gent diu també molt sobre els límits reals a la llibertat que tots creiem que tenim. A més, els més imaginatius poden construir històries sobre les ocupacions, la vida privada o les capacitats dels centenars, milers de persones que s'hi passegen.

En aquest sentit, al Museu Picasso hi ha uns apunts que l'artista feia al natural, de ben jove, als carrers de Barcelona, que quan els vaig veure per primer cop em van interessar molt. Picasso aniria avui als súpers perquè hi ha un material boníssim.

Bé, doncs un dels canvis qe he vist en aquest paisatge té a veure amb la preeminència masculina entre la clientela que, no fa pas gaire, jo la veia exclusivament femenina. A la cua del peix d'un súper al que anava abans, recordo que jo era l'únic noi. Maldestre (confonia els peixos, ignorava les magnituds i els costums, etc...), les senyores em miraven amb una commiseració entranyable. L'altre dia, a la secció de fruita i verdura del súper on més vaig ara, vaig aixecar el cap i  vaig veure que de la dotzena o vintena de persones que érem no hi havia cap dona, per exemple. Fins i tot dues parelles que compraven juntes eren de nois gais, pel que vaig deduir.

Ignoro quins canvis de fons, si és que la meva percepció és certa, hi ha al darrere. M'agradaria pensar que les feines domèstiques s'han distribuït millor i seria una molt bona notícia. Les causes no les sé. De les conseqüències, però, n'apunto una que m'interessa (i que no sé si sabré explicar prou bé). Consisteix en què la "mentalitat de súper" (control de preus i marques, semi-eliminació de la prescripció, competència a la menuda, "mercantilització" universal...) s'està estenent al conjunt de la societat lluny del segment tradicional. Això té coses bones, esclar, i potser també conseqüències imprevisibles quant al comportament mental a l'hora de fer altres eleccions vitals. Eleccions que, com les galetes, hauran de competir amb més esforç si volen treure el nas. Metafòricament, els llibres hauran de fer més esforç per distingir-se, per exemple, del paper de wàter. 

Patufet

Las atenienses encintas tenían la costumbre de comer muchas coles, para que el futuro niño fuese más vigoroso. de ahí la leyenda de los niños nacidos de las coles (en lugar de digeridos) en las coles.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 46.

Apartat de carreteres principals

Disposat sempre a quedar apartat
de carreteres principals, en llocs
on fossin marginals
els més flagrants exemples de la vida.

R. S. Thomas, fragment de "Servent", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 67; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)

En un canvi de rector

A casa no es creuen que vinc d’una missa que ha durat, si fa o no fa, tres hores. Un capellà de la meva edat -joveníssim- deixa la parròquia on havia passat els seus primers vuit anys de rector. Encara recordo quan el vaig conèixer, el dia que prenia possessió. Des d’aleshores, no ha parat, s’ha bolcat a la comunitat i, xino-xano, resulta que el comiat ha de durar tres hores perquè tothom hi vol dir la seva. Ell mateix recordant-nos, amb una homilia gens sermonejadora, que un sacerdot és sobretot un servidor. Els infants i adolescents. Les parelles joves. Les persones grans que atenen el temple. Càritas, un grup de teatre, la catequesi, les confraries. Els dos alcaldes que hi ha hagut durant aquest temps. I la parròquia plena de gom a gom com feia temps que no veia. Se l’estimen i es nota que ell se’ls estima.

Jo hi he arribat just, un minut abans de començar, com sempre, de manera que trobo encara un lloc a l’últim banc, al costat d’un amic. Ens envolten unes noies, i algun noi, amb faccions indígenes peruanes, equatorianes o bolivianes. No són les procedències migratòries que més abunden al barri, que va créixer als anys seixanta i setanta amb andalusos i murcians, sobretot, i que viu molt malament, però de forma exemplar, l’actual preponderància magribina. A la parròquia, però, la principal saba renovadora prové de l’Amèrica Llatina, ja molt activa, que es barreja, sembla que sense massa problemes, amb feligresos més grans autòctons, amb dècades de dificultats per trobar relleu. Un paisatge que s’ha intensificat aquests vuit anys, combinat amb els embats de la crisi, i que concentra els seus efectes en els barris de les ciutats catalanes. És el paisatge complex de l’Església que s’acosta, que, de fet, ja hi és, als nostres barris. Sort que hi ha servidors a l’alçada, com el que ens ha donat la lliçó aquests vuit anys. N’hi ha, ceieu-me. Parlem-ne. Vivim una gran oportunitat.

Columna per a la revista Foc Nou (nov. 2014), publicada també a CatalunyaReligió.cat en català i castellà.

Religió i violència

"Según Freud, el monoteísmo nació en Egipto a consecuencia de la política mundial de los reyes tutmósidas y habría sido impuesto por el faraón Akhenatón. Moisés, un fiel de Akhénatón, aportó a los hebreos la nueva religión", diu Jan Assmann a Violencia y monoteísmo (Fragmenta , 2014, intr. de Lluís Duch, trad. Mayka Lahoz, p. 52), idea que més endavant rebat, tot i que, sens dubte, l'experiència egípcia del poble jueu és determinant en la formulació monoteista i el seu impacte en la civilització occidental. ¿Com és possible, es pregunta el prestigós egitptòleg alemany, que el monoteisme nodreixi una "semàntica violenta"? ¿És l'exclusió d'altres divinitats la base del fonamentalisme? Tot i que sembin preguntes, diguem-ne, acadèmiques, el cert és que són tremendament actuals. ¿No justificava Bush Jr. la seva guerra contra Saddam Hussein en nom de Déu? ¿No hi ha darrere la política hiperbel·licista d'Israel la imaginació de ser 'poble escollit'? ¿No hi veieu en la barbàrie de l'Estat Islàmic simplement l'ofuscació violentíssima del fonamentalisme religiós desbocat? És fàcil, doncs, atribuir a les religions que tenen un sol Déu l'arrel de la intransigència contra els que n'adoren d'altres. Potser massa fàcil.

L'assaig d'Assmann, per qui la violència religiosa és una contradicicó en els termes (p. 122), ve a demostrar just el contrari. L'impuls del monoteisme, diu, és "el impulso de liberar a los hombres de la omnipotencia del cosmos, del Estado, de la sociedad o de cualquier otro sistema de pretensiones totalizantes" (p. 123). La violència, doncs, pertany al món de la política i la religió que l'usa deixa de ser religió i passa a ser política, defensa Assmann. El monoteisme, per al poble que deixa de banda les grans explicacions cosmològiques (ortodoxia) i es declara tan sols subjecta a la Llei (ortopraxi "se trada de actuar, no de creencia", p. 119), inaugura una nova relació amb Déu on el jo és més gran que la vida mateixa (p. 112).

Però no només els conflictes a l'Orient Mitjà revelen la modernitat d'aquesta reflexió sobre el monoteisme. De fet, la vida actual se'ns presenta, de nou, com un estol de déus en forma de seducció (la sexualitat, el poder, els diers, etc...) i, en aquest context, l'afirmació d'aquest jo inarrossegable, irreductible, potser contra-corrent, que es relaciona amb un "Déu únic" precisa d'un llenguatge de ruptura, segurament violent (p. 119). Un llenguatge arrencat del llenguatge civil, polític, de la violència, segurament per aïllar-lo, per eliminar tota divinització i vassallatge al poder dels reis i els senyors "poniendo un Dios fuerte ante un Estado fuerte" (p. 83). En realitat, un llenguatge de "violència interna", amb paraules d'Assmann, ja que la veritable batalla, una batalla dura i sense pal·liatius, es lliura a l'interior dels homes (p. 109). 

¿No serà això, pregunto jo, aquesta tria no sempre fàcil, sovint amarga, entre les coses que divinitzem sense que ho mereixin i allò que, de fet, sí que val la pena? Doncs almenys des de Moisès algú s'està fent aquesta pregunta sabent que es tracta d'actuar, no pas de creure.

Assmann a Barcelona

No passa sovint que tinguem oportunitat que, junt amb l'aparició del llibre, puguem sentir l'autor, sobretot quan viu a l'estranger. O sigui que tenim una portunitat d'or, aquesta setmana, de poder-lo escoltar en tres ocasions, que us deixo aquí. 

• Dimecres, 19/11/2014 - 10:00: "¿El monoteisme condueix a la violència?", conferència a càrrec de Jan Assmann  a la sala 40.252 de l'Edifici Roger de Llúria de la UPF (Ramon Trias Fargas, 25-27, Barcelona); l'entrada és lliure (conferència en anglès).

• Dimecres, 19/11/2014 - 19:00: "Egyptian Mysteries and Secret Societies in the Enlightenment", conferència de Jan Assmann al Museu Egipci de Barcelona  (C. València, 284), l'entrada és lliure (conferència en anglès). Hi ha un sopar posterior, que, si algú s'hi vol afegir, cal fer inscripció. Més informació, aquí.

• Dijous, 20/11/2014 - 19:30: "Violència i monoteisme", amb Jan Assmann i Francesc Torralba, al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. És necessari confirmar l'assistència al correu electrònic pedralbes@fragmenta.cat. Hi haurà traducció simultània de l'alemany. També ho podreu seguir en directe aquí.

D'espectador a espectacle

"...y de espectador que fue se convirtió en espectáculo"
(Bartoli, muerte de Plinio el Viejo)

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 38.

Maduresa sense gust

No hi va haver primavera en el seu món.
La seva estació va ser el final de la tardor:
la pròpia maduresa, però sense cap gust.

R. S. Thomas, fragment de "Wallace Stevens - 2", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 65 trad. Anna Crowe / Joan Margarit)
Il·lustració: Modest Urgell, Marina.

La família de Gay Talese

 

El periodista Gay Talese es va passar deu anys de la seva vida investigant a fons sobre la seva família, provinent d'un llogaret d'Itàlia, a Calàbria, bàsicament centrant-se en les generacions que van des dels seus besavis a ell mateix. Tot i que hagi canviat alguna identitat, el que conta és rigorosament cert. A través de la història familiar, l'autor ens explica com si fóssim veient una imatge d'un zoom, la història d'Itàlia des de la dominació borbònica del regne de Nàpols (amb els precedents catalans) fins a la diàspora migratòria, sobretot als Estats Units, on l'autor va néixer. El resultat és Los hijos (Alfaguara, Madrid, 2014), escrita publicada a principis dels noranta i que, inexplicablement, fins ara no s'havia traduït al castellà. 

És absolutament descompensat despatxar una novel·la, una bona novel·la de més de set.centes pàgines, amb els meus curts i ridículs comentaris, però no ho vull passar de llarg. D'aquesta novel·la en destacaria, sobretot, la tècnica, és a dir, la capacitat d'entrellaçar històries, d'una banda, i de narrar molt bé el context social, històric i polític a través d'elles. Talese és un dels exponents de l'anomenat new journalism, un corrent periodístic que tendeix a narrativitzar les notícies i a introduir-hi punts de vista relativament inèdits. Talese deia un dia que la seva tècnica consisteix en escoltar, apresa precisament a les interminables sessions de la sastreria dels seus pares, un dels escenaris recorrents de la novel·la citada. Des de la màfia a les supersticions, des de les diferències abismals entre les societats italiana i americana, des de les aventures de Garibaldi fins als miracles de Sant Francesc de Paula, les dues guerres i els sotracs polítics, les ambicions i les decepcions d'una família... ¿com es poden explicar millor, de fet, si no és de forma narrativa?

Res, que us la recomano. 

Javier Aparicio Maydeu en va fer una bona ressenya,a El País (aquí), i Efe va distribuir una bona entrevista (aquí). 

Foto: Random House.

L'amor a les parts

Pero no existe una boca capaz de tragarse un cuerpo entero y la imposibilidad de absorber la totalidad, el inefable Unum, fomenta en nosotros la locura del amor a los órganos, a las partes, a las secreciones, las excrecencias, hace del erotismo una eterna maldición.

(...) Pero si es humano, si se encuentra en la cama con una mujer, se dirigirá a las partes, trazará sobre sus cuerpos signos de división.

La mujer que rechaza ser dividida tendrá que rechazar también todo amor físico: no hay indivisibilidad sin intocabilidad.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 36-37.
Il·lustració: Robert Heinecken, Vary Cliché/Lesbianism, 1978

¿Catalunya ha premut el botó?

Al llibre  El mínim que es pot dir (RBA-La Magrana, Barcelona, 2013), Raimon Obiols exposa la seva "teoria del botó" respecte a Catalunya, que ja havia formulat en privat l'any 1988 i que consisteix en què “en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, ni per a Catalunya ni per a Espanya, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor”. Pensava en aquesta metàfora veient la magnífica jornada, alegre i entusiasta, en què va desenvolupar-se ahir la famosa consulta de la pregunta complexa a la que em vaig negar a participar per raons que mantinc. Efectivament, més de dos milions de catalans van acudir a la crida del president de la Generalitat i els seus aliats a prémer el botó. Obiols diu també que la majoria de catalans, a parer seu, és no-dependentista, més que independentista, i estic convençut que els continus blasmes "dependentistes", junt amb la impotència d'altres alternatives possibles (i segurament més factibles), han fet créixer com l'escuma la demanda d'un estat independent. 

A això podem posar-hi tota l'aigua al vi que vulguem. Com és evident, a efectes pràctics la consulta no té cap valor: avui som tan independents com ahir i demà serà igual. Efectivament, els 1,8 milions de sí-sí es correspon fil per randa, gairebé, al nombre de votants dels partits signants del pacte per la consulta i, si fem cas als organitzadors, als participants de l'última manifestació a l'Onze de Setembre, la famosa V. Hi ha un "sostre", efectivament, que representa un terç del "cens" electoral que, probablement, és clarament insuficient per una decisió d'aquestes característiques però, compte, probablement es tracti del nucli dur del cos electoral català, o bona part d'ell, el que sempre es mobilitza i el que marca l'agenda hegemònica (en parla avui Albert Aixalà).

Aquest, per mi, és el resum. A partir d'aquí, ¿què més hi ha? Fa de mal dir, però la meva opinió d'urgència la podria resumir així.

1. La consulta, com deia, no té efectes pràctics. De fet, tant devia ser què preguntaven i quins resultats hi havia. I deu ser igual, també, que es preguntés sobre pressupòsits impossibles de complir, almenys a curt i a mig termini. A mi, esclar, no m'era igual, però dedueixo que per la majoria sí, pel que veig. Ara, en el que coincidim tots és que l'acte d'ahir sí que tindrà influència política... tot i que ja veurem cap a on. El que vull dir és que qualsevol estratègia per sortir d'aquest atzucac ha de tenir en compte aquesta mobilització com una dada rellevant. Tant pel nombre de gent, com per la capacitat d'organització, així com les energies (paraula una mica esotèrica, però no me'n surt cap altra) que ha generat. Tenir en compte vol dir, almenys, satisfer-la relativament i, sobretot, no menysprear-la.

¿Sóc idiota?

2. Com s'ha dit fins a l'avorriment, la solució d'aquesta qüestió no és jurídica o, almenys, no només jurídica; la pilota és al camp de la política, per sort. Ara, segurament haurà d'acabar amb una "llei de la claredat", amb llenguatge canadenc, via reforma de la Constitució o via el que vulguis, que permeti un referèndum sobre la proposta final que hi hagi, si n'hi ha, o sobre la disjuntiva actual, si no hi ha proposta de consens. Això hauria de permetre un debat clar, també, i seriós sobre els costos de la independència, així com de la resta d'alternatives. No hi ha opcions sense cost i, sobretot, no hi ha solucions-panacea a tots els nostres problemes. A veure. Potser l'idiota sóc jo. Si et donen la possibilitat de no dependre de ningú, de tenir més recursos disponibles i de no haver de pactar res amb ningú (i a sobre de franc!), ¿qui és que no diu que no, o sí-no? Un idiota. El tema és que no és de franc i això, el secret més ben guardat, s'hauria de saber abans de prémer el botó, ¿no creieu?

3. La pressa és mala consellera. "Tenim pressa" és com un gol a la teva porteria. Per sort, el 2014 acabarà aviat i ens hem tret del damunt l'espasa de Damocles del dia 9. Si el president Mas toreja bé, no s'avançaran les eleccions i, a banda de governar una mica -que aniria bé- podríem baixar la pressió per fer les coses amb més calma. Per exemple, plantejar els 23 dossiers que es moren de riure encara al despatx de La Moncloa, llegir unes enquestes demolidores que sera cada vegada pitjors si no es reprèn la iniciativa política, crear pertot no ja plataformes de suport a causes pròpies sinó espais oberts, de diàleg, etcètera. Si es convoquen eleccions, oblideu-vos-en. El furóncul s'enquistarà.

"Que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil"

4. L'altre dia vaig anar a un acte dels Federalistes d'Esquerres, a Mataró. Hi havia Manuel Cruz, Carlos Jiménez Villarejo i Carme Valls i va presentar-lo l'amic Manuel Mas. Em vaig quedar amb dues conclusions, no massa positives. Tot i que es van dir algunes coses interessants, el públic que va parlar demanava amb certa urgència i desesperació "què coi és, això del federalisme". ¡Imagineu-vos! El públic no era "advers", ni molt menys, i clamava al cel per la manca d'arguments i de propostes d'una idea que sovint és acusada d'excessivament racionalista i poc apassionada. Tothom sap què és això de la independència. No com s'hi arriba ni quines conseqüències té, per cert, però tothom sap què vol dir. En canvi, ningú sabria definir de què va, el federalisme. Trist, oi? És urgent, doncs, aclarir-ho i dir-ho tantes vegades com calgui. Perquè fins ara ningú no se nha assabentat. I segona conclusió: fem cara de funeral, actuem reactivament, preval el greuge davant la il·lusió, ens reconforta la crítica al sentimentalisme amb aquella poca ànima... La credibilitat es guanya, curiosament, amb un element que -de fet- té poc a veure amb la "veritat" i fins i tot la pot amagar: l'entusiasme. En aquest ball on som, la noia més simpàtica és la que tothom s'endurà a ballar. 

"Que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil" és com reacciona la simpatia al nostre cervell, sembla. I és així com s'han mobilitzat uns dos milions i escaig de catalans aquest diumenge.

Foto: Nacó Digital

Massa a prop

Eres tu que tenies la raó,
la raó del qui, dia a dia, quan s'acaba,
el troba al mateix camp on l'ha començat,
l'ànima reforçada per l'encens de la terra,

i la cançó del vent. Mentrestant, la meva ànima

s'ha gastat pels camins del món

buscant allò que estava massa a prop

perquè ho vegin les lents de l'esperit.

R. S. Thomas, fragment d' "Absolució", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 59; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)
Il·lustració: Alberto Romero Gil, Vaso con hibiscus blanco II (2009).

Jo no votaré

Diumenge no aniré a votar. Vaig avançar algunes raons ja fa uns dies aquí, i faig meves les que expressa aquest article de Joan Curbet Soler, a qui no conec de res, aquí. Per acabar aquesta introducció de referències, també em convenç força el que diu el professor Manuel Ballbé en aquesta entrevista, aquí. Ja sé que avui és un defet de temps amb la nova providència del Tribunal Constitucional que obliga a suspendre la consulta, de nou. Però com que el Govern diu que la manté tant sí com no, jo faré el que pensava fer.

Diumenge no aniré a votar, o al que sigui de succedani, amb l'ai al cor perquè sempre he anat a votar. Per mi, votar és molt important. Vaig néixer que encara no es podia i per res del món no m'ho deixaria treure. Acostumo a tenir opinió formada sempre que voto, generalment ja abans de votar, i, com sabeu, m'agrada dir la meva més enllà del que la prudència exigeix. He fet campanya i m'agrada fer-ne. Però no puc, precisament per aquestes raons, abonar un acte inútil, la perspectiva del qual és empitjorar les coses enlloc de resoldre-les. 

Si jo fos independentista, òbviament, tampoc aniria a votar. Els cartutxos els guardaria per quan passi la peça, no per fer salves. Estaria molt emprenyat, sobretot, perquè  les coses que valen la pena i són importants no volen presses ni improvisacions, cal vetllar i preparar-se per les resistències i han d'assegurar-se de la solidesa dels passos a donar. Cap d'aquestes coses hi ha estat, en aquest cas. Si fos independentista, en veure que la drecera on ens fan transitar no duu enlloc, com a mínim canviaria de guia.

Com que no en sóc, em fan patir més els que segueixen amb il·lusió aquest viarany de cul-de-sac que no els guies carregats de raons -errònies- que hi van al capdavant. Primer, perquè els que no hi volem anar també ens hi fan anar, cap allà. Segon, perquè l'expecativa creada és altíssima (positiva, animosa, confiada) i la decepció pot tenir una quantitat de sentiments contraris similar. L'únic que té de positiu el 9-N és que la decepció pot venir abans del previst, cosa que ens evitaria cometre més errors. Tercer, perquè, si l'única solució possible passa per la política, que vingui ja, sisplau. Ja n'estic fart de simulacres, d'apel·lacions pre-polítiques (sí, el que estem contra aquesta consulta també som demòcrates, què caram) i d'exclusions. Política. Ni plora-miques, ni gimcanes, ni representacions parroquials de 'Moisès', ni plebiscitàries "presbicitàries", ni utilitzar els morts allargant el Halloween. Política i governar una mica, que potser ja toca.

¿I l'endemà?

L'endemà del 9-N, ¿què passarà? Respecte a la independència, res, ja us ho puc ben assegurar. Respecte als partits que n'hagin tret més rèdit electoral, demanaran eleccions avançades a les quals voldran donar, segons han dit, caràcter plebiscitari. Amb això ja tindrem corda per uns dies. Com que aquests partits, fins ara, han aguantat el govern d'Artur Mas, el poden forçar a avançar les eleccions que, a més, és el que li surt millor. I anar perdent llençols. Encabat de votar, si hi ha una majoria propícia, és possible que aquesta voti una declaració d'independència que els mercats rebran amb un entusiasme previsible i que les cancelleries s'apressaran a ignorar.

Aleshores hi ha vàries possibilitats. Una, que declarem la guerra. Sembla la pitjor de les opcions perquè aquí tots som més de grup d'esplai que de tribu urbana violenta, però si "tenim pressa" i anem en sèrio no l'hem de descartar. L'altra, que s'invoqui a la "resistència civil" del poble (tancament de caixes, renúncia a pagar impostos i cobrar sous o pensions públiques, renúnica a renovar-se el DNI o el passaport, renúncia a pagar en euros, renúncia a acudir a tribunals i a acatar sentències, en fi, coses d'aquestes). Jo, per aquestes dues primeres, veig molt disposada a la Cup, sempre tan solidària amb les "lluites", amb trets o sense. Hi ha una tercera possibilitat, que és la de tirar enrere. Recular de la drecera i tornar al camí de sempre. Jo, per aquesta última, veig també molta gent disposada, si ve el cas. No seria la primera vegada. Les tres són un desastre. No en veig cap més, de sortida, si seguim per aquí. Així que gràcies, conciutadans meus, per acudir a la crida d'aquest diumeng que ve.

Quod turget, urget

Una sentencia medieval propugna los derechos del pene: Quod turget, urget, y los iguala severamente a los del grano y el furúnculo.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 14

Cançons fredes com les pedres

(...) va preferir els ritmes tan més fàcils del cor
que escandir l'esperit. Que ara mor sense testament,
sense res per deixar més que un parell
de cançons fredes com les pedres
a les mans primes que demanen pa.

R. S. Thomas, fragment de "Mort d'un poeta", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 57; trad. Anna Crowe / Joan Margarit)
Il·lustració: Alberto Giacometti, L'objecte invisible.