Em sembla que el més interessant de l'últim llibre de Vicenç Villatoro són els diferents nivells de lectura, cosa que passa en les millors novel·les, em sembla, tot i no tractar-se, estrictament, d'una novel·la. És una història? Sí, i una història construïda doblement, amb material narratiu i amb material de recerca històrica. És un assaig? També, en el sentit més estricte de la paraula. Un intent, unes traces, per posar paraules, seny i matís a la història de la immigració a la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta, potser també a la de la guerra i la postguerra. Però molt més, esclar. El neguit, que es repeteix fins el final, sobre què amagava el silenci de l'avi de Villatoro, el protagonista del llibre. ¿Havia "merescut" la seva sentència de mort? O, per contra ¿havia estat prou valent? En realitat, ¿què és la valentia?, ¿com se sobreviu en les circumstàncies que va viure Vicente Villatoro? I, en el fons, ¿Què caram hi va venir a fer a Catalunya, gairebé sense ofici ni benefici, ja gran, i deixant enrere el seu poble de tota la vida, a Còrdova?.
Un home que se'n va (Barcelona, Ed. Proa, 2014) va teixint aquests vímets, va recorreguent la història i ens n'ofereix, com en un making off, el relat de la pròpia recerca i les reflexions que suggereix, intentant respondre aquestes preguntes.
El camí que traça, així, val la pena. Val la pena la història i com està narrada. Val la pena passar per les preguntes que formula Villatoro i descobrir amb ell les pistes, navegar en els grisos d'una Espanya enfrontada secularment i endinsar-se en la diversitat d'orígens de la Catalunya d'avui. Sobre la qüestió estrictament literària citaré un aspecte que m'ha agradat força. El llibre conté fotografies, totes elles molt interessants. Malgrat tot, Villatoro (potser no sabia si al final hi hauria fotos, no ho sé) no renuncia a fer-ne una descripció. Em sembla tota una declaració de principis. La literatura demostra el que és descrivint, sobretot, fins i tot davant una fotografia, fins i tot davant l'imperi de la imatge que vivim en aquests moments.
En la presentació d'un altre llibre, l'últim de Manuel Cuyàs, la historiadora (i amiga) Maria Salicrú va proposar que escrivíssim de la nostra història, del nostre passat propi, dels detalls, les "olors" i les històries en les quals la història que coneixem pot ser més viscuda, més entesa. Crec que és això el que passa, també, en aquest llibre. No crec que arreglem gaires coses mirant al passat, no sóc dels nostàlgics. Però sí que podem entendre algunes coses del present, sí que podem qüestionar les construccions històriques en les quals s'atrinxeren massa certeses. Crec que en això consisteix la tradició i crec que, ara que està considerablement desprestigiada, ara que tot ha de ser "nou", és molt significatiu que tinguin tant d'interès els llibres que pretenen construir-la. I, si estan tan ben fets com aquest, segur que anem bé.
Vicenç Villatoro
La gran història de Vicente Villatoro, comerciant sense futur, exconvicte del penal de Burgos, que va abandonar el poble de tota la vida als 60 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada